(La sèrie, amb totes les explicacions que la justifiquen, comença aquí)
Llegim en la Gaseta Municipal: «Sessió… Fou celebrada el dia… En ella assistiren…»
En ella assistiren és dolent. No perquè hi manqui un hi. En ella hi assistiren fóra encara pitjor. El castellanisme evident que és ací en ella no desapareix amb l’addició d’un hi, sinó reemplaçant en ella per hi: Hi assistiren…
Quan escrivim, oblidem massa sovint que el català, que posseeix els dos pronoms hi i en, no usa sinó excepcionalment les combinacions en ell, d’ell, etcétera, amb referència a cosa, exactament com el francés. Parlant no diríem mai Havem estat al teatre i en ell havem vist ta germana, sinó i hi havem vist (et nous y avons vu) ta germana, ni Havem estat al museu i havem sortit d’ell a les quatre, sinó i n’havem sortit (et nous en sommes sortis) a les quatre.
¿Per qué, escrivint, ens oblidem tan sovint d’aquests dos mots hi i en usant en lloc d’ells les combinacions en ell, d’ell, etc., i en canvi els prodiguem com acompanyants de qualsevol verb posposat a una determinació circumstancial? Pocs, com sabem, escriuran En el capítol primer l’autor explica… (que és perfecte), sinó En el capítol primer l’autor hi explica…
Cada dia menys usats com a traducció de en él, de él, etc., els dos mots hi i en perillen d’esdevenir exclusivament mots-falques.
————————————————————————————————
MOLT IMPORTANT: En el Portal Pompeu Fabra (aquest) podreu accedir directament –en format pdf (aquí)– a totes les Converses filològiques tal com apareixen publicades a les Obres Completes.
————————————————————————————————-
(La següent Conversa la trobareu aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!