Les besàvies (seixanta-setena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

En una de les primeres cartes que et vaig escriure  —aquesta, de novembre de 2013–  et parlava de la mort del Pancho, el gat que va passar els últims anys de la seva vida a casa nostra. Aleshores et deia que no volia parlar-te de la mort, sinó de l’alegria que ens havia donat el pas per casa d’una bestiola pacífica i manyaga com el Pancho estimada per l’àvia i per mi  –i, a la teva manera incipient de nena d’un any i mig, sens dubte que també per tu– i et comentava que, per desgràcia, ja tindríem oportunitats més endavant per tocar el tema de la mort (*).

Una mica més cap aquí, el febrer de 2015, t’escrivia una altra carta —aquesta—  en la que et parlava de la besàvia Montserrat, la mare de l’àvia Anna, i la començava dient-te que eres una noia afortunada perquè, entre la família de la Bretanya i la d’aquí, havies pogut conèixer fins a quatre besavis i besàvies. Sobre la Montserrat t’explicava unes quantes coses; la principal, però, era com lentament cada dia que passava l’edifici de la seva memòria s’anava enrunant una mica més. Com els seus records esdevenien boira, fum…

Han passat uns anys més, tu vas fent-te gran i la vida ha anat fent el seu recorregut inexorable perquè en pocs mesos, entre l’estiu passat i ara mateix, t’has quedat sense besàvies. Primer es va morir la que vivia a Nantes, més cap aquí la que vivia a Vannes (d’on surt el vaixell que porta a l’enyorada Île d’Arz) i, finalment, fa tres setmanes ens va deixar la besàvia Montserrat.

El trasbals de la seva mort  –els tràfecs hospitalaris previs i els funeraris posteriors–  van forçar que la nostra relació habitual de recollir-te a la sortida de l’Escola dos dies a la setmana quedés estroncada momentàniament, però t’asseguro que la teva absència física va ser compensada generosament per un dibuix que els pares ens varen enviar a través del mòbil l’endemà mateix del traspàs de la besàvia.

És el dibuix que encapçala la carta d’avui i que, pel que sé, vares fer quan la mare (o el pare, no ho sé) et van donar la notícia. Segurament deuries pensar, amb lògica, que l’àvia estaria trista per la mort de sa mare i vares voler posar remei a la situació dibuixant una escena en la que fas sortir la besàvia asseguda en una cadira de rodes que empeny la seva filla, l’àvia Anna.

El més espectacular del dibuix és que el dos personatges miren frontalment a l’espectador… i riuen! I, a més a més, els has instal·lat en un entorn de fons blanc en el que brilla no un, ni dos, sinó tres sols. Dos al cel i un tercer enganxat a la mà dreta de l’àvia, la que no empeny la cadira. Penso, doncs, que des dels teus gairebé set anys ens volies transmetre alegria i llum. Companyia i escalf. De manera intuïtiva, és clar. Meravellosament intuïtiva i inoblidable.

(si cliques al damunt la imatge creixerà)

Segurament els records de les tres besàvies ja els deus haver arxivat en algun racó del teu cervell que, com és normal en els infants, sempre està disposat a assimilar noves experiències i coneixements. Hi torno: ja hi haurà temps per parlar-ne i preguntar als qui les varen conèixer de més a prop. Sobre això, per tant, ara només et diria que les teves besàvies eren unes bones persones que ara potser tenien el cap una mica a can seixanta, però que la vida les va portar a ser lluitadores de mena i fermes de caràcter i de conviccions.

Ho dic perquè tant a les dues bretones com a la catalana durant uns quants anys de la seva joventut els va tocar viure enmig d’una guerra que va desmuntar tot el món que coneixien fins aleshores i es van haver d’adaptar per superar el tràngol i la nova situació que a la Bretanya i a Catalunya  –cadascuna amb el seu conflicte bèl·lic particular–  es va produir. Experiències així, creu-me, marquen a les persones que les han de viure i les fa fortes i singulars.

Acabo amb una anècdota del dia que, a la tarda, l’àvia i jo tornàvem del funeral de la besàvia i de deixar-la al cementiri. Enfilàvem amb la moto Sicília amunt cap a casa i en passar per la placeta on cada dijous fas temps per anar a classe de jazz a La Filigrana ens vàrem aturar per si et véiem. Era l’hora correcta i, efectivament, eres allí jugant amb les teves amigues de l’Escola.

En veure’ns vares anar corrents a trobar-nos i, com pertoca en el meu cas, a llançar-te amb un salt perquè t’atrapés en l’aire. L’alegria de retrobar-te d’aquella manera no gens planificada després d’uns dies especialment feixucs ens va esvair de cop les penes i va posar-nos al rostre una rialla. Talment com en el teu dibuix.

Després, quan et vaig dipositar a terra després del salt, vaig dir-me que, d’alguna manera hauria de començar a empescar-me alguna explicació convincent perquè em temo que la meva esquena té ja molt justeta la llista de salts que encara li queden per agafar-te al vol…

 

——————————————————————————————–

(*) Per les dates en les que t’escric aquesta carta som molt a prop de commemorar els cinquanta anys de la publicació d’un disc del qual estic segur que quan siguis més gran encara se’n parlarà. Em refereixo a “Dioptria”, de Pau Riba, un disc dedicat íntegrament a parlar de personatges femenins. Una de les cançons es titula ‘Ja s’ha mort la besàvia’ i, entre moltes altres coses, diu una veritat com un puny:

“Ahir es va morir la besàvia  /  l’àvia també s’ha de morir  /  la mort de la mare es prepara  /  i tu more’t pels teus fills”.

És trist, però ve a ser això, creu-me

–—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *