Les campanes de la Universitat.

Tot repassant premsa endarrerida em trobo amb aquesta notícia publicada el passat 10 d’abril per Toni Vall al diari Ara que explica que les campanes de la Universitat de Barcelona han tornat a repicar després de gairebé un quart de segle de silenci.

Confesso que desconeixia aquesta circumstància referida a unes campanes que varen puntejar el pas de les hores durant els anys de la meva infantesa i joventut. Més exactament entre 1954, quan els pares i jo (mon germà encara havia d’arribar) ens vàrem intal·lar al tercer pis del número 187 del carrer de Sepúlveda, l’última casa del carrer a tocar de la Ronda de Sant Antoni, i 1972, l’any que, en casar-me, vaig deixar el barri de la Universitat per convertir-me –amb l’A., és clar– en veí del Guinardó.

Pel que conta el periodista, el campanar de la Universitat es va estrenar el juny de 1881, nou anys després de la inauguració de l’esplèndid edifici docent que l’acull, i de seguida les dues campanes  –la dels quarts i la de les hores–  varen començar a marcar el temps i els ritmes de l’interior de l’edifici i del barri que l’envolta. El barri on molts anys després la família Isern va anar a viure-hi.

Però l’any 1995 la direcció de la Universitat va decidir que les campanes emmudissin alhora que es plantejava el canvi del rellotge que les governava ja que el vell mecanisme funcionava amb un retard notable i, per tant, les ordres que transmetia a les campanes eren desacompassades, cosa que feia que els seus senyals acústics sonessin sense cap trellat. Vaja, que no tocava ni quarts ni hores…

El rellotge va trigar uns anys a ser renovat, però quan va estar en condicions de funcionament algú va tenir la mala pensada de prescindir de les campanes i el silenci s’ha mantingut fins ara que finalment tornen a sonar. Això sí, entre les 8 del matí i les 10 de la nit, no fos cas que els turistes, pobres, tinguessin un cobriment de cor.

Ja fa uns anys que s’ha estès el debat sobre si el so de les campanes mortifica el personal o no. Un debat  –què dic, d’un debat: una animalada com una casa de pagès–  que cada vegada que algú el revifava a mi em remetia automàticament a les campanes de la meva infantesa i joventut  –les de la Universitat, precisament, a dos-cents metres de casa– que mai em van provocar cap mena d’angoixa ni de transtorn. Ben al contrari: la cadència de la campana petita –que sonava als quarts i a les mitges hores i que feia els quatre quarts previs al repic que la seva germana gran feia amb les hores senceres– era una música que estava integrada a la meva vida amb total naturalitat. I complementada, a més a més, amb el so més domèstic (tic tac i campanes) del rellotge de paret de casa de la meva àvia que (tal com vaig explicar aquí) des de fa un munt d’anys marca, presidencial, els quarts i les hores de l’A. i meves des de la paret del menjador de casa.

La notícia del diari Ara m’ha fet recordar un parell de casualitats molt recents que estan relacionades amb el pis del carrer de Sepúlveda. La primera és que el mateix dia que es complien nou anys de la mort del pare  –el passat 5 de febrer– mentre jo visitava al Museu de Montserrat l’exposició sobre Maria Girona i Albert Ràfols Casamada (en vaig parlar aquí) vaig trobar un oli de Rafael Benet Vancells, oncle de Maria Girona, que reprodueix la plaça de Sepúlveda (ara plaça de Goya) tal com era el 1932 i en el qual (vegeu-ho just aquí sota) la façana més clara de l’edifici del centre és la de la casa on vivíem els Isern.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Però el més sorprenent de tot plegat, la segona casualitat del mateix dia, és que poca estona després de trobar-me amb aquest quadre mon germà m’enviava per WhatzApp unes fotografies i un missatge en el que em deia que, tot recordant l’aniversari de la mort del pare, havia passat per l’entrada de Sepúlveda 187 amb la idea de veure quins canvis hi havia hagut des que ell i jo vàrem buidar el pis (que era de lloguer) i que es va trobar amb la sorpresa que el nom del pare continuava a la bústia de l’escala com si des d’aleshores no haguessin passat ja nou anys. (*)

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

En saber aquesta sorprenent notícia, el primer que em va venir al cap va ser la imatge de la cadira que va protagonitzar el meu apunt del 28 d’abril de 2010 (llegiu-lo: és aquest) en el qual explicava com havia estat la meva última visita al pis dels pares un cop buidat i a punt de lliurar les claus a l’administrador de la finca. ¿Continuaria intacta en el mateix lloc, encarada al balcó del patí de mansana, tal com jo la vaig deixar?

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Tot plegat records –i casualitats (si és que, de debò, existeixen les casualitats)– que s’han disparat a partir de la notícia que va publicar Toni Vall al diari Ara. Memòria d’una casa i d’un barri on mon germà i jo vàrem viure molts anys i els pares, tota la vida. Fins que es varen morir.

———————————————————————————————-

(*) En llegir aquest apunt mon germà em fa saber que hi ha un altre fet difícilment explicable: l’antena de radioaficionat que el pare havia instal·lat al terrat de la casa continua intacta en el mateix lloc i visible des del carrer (que és com ell, des de la vorera de la Ronda de Sant Antoni, ha fet l’observació).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *