“Lejano Oeste”, la meva primera col·lecció de cromos (1957).

La meva neta de sis anys ha descobert fa poc la dèria pels cromos amb una col·lecció que es diu ‘L.O.L. Surprise!’ i que, pel que es veu, fa forrolla entre els (i les) més joves de la tribu (per cert, si fins fa quinze dies algú m’hagués preguntat què vol dir L.O.L. la resposta la tenia molt clara: era una referència al grup de música Love of Lesbian, però em sembla que els trets no van per aquesta banda…)

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Aquesta sobtada afició de la més petita de la família ha reviscolat dintre meu el record de la primera col·lecció de cromos que vaig fer, cosa que em remunta a la meitat dels anys cinquanta, quan els pares em varen matricular (setembre de 1955, jo tenia cinc anys) al col·legi -que encara funciona- de les monges franciscanes de la plaça de la Universitat.

Després de passar per l’Academia Aguilar del carrer de Ponent, regentada per don Arturo i doña Margarita (vegeu aquest apunt de fa cinc anys que en parla, i aquest altre de fa dotze), els pares van inscriure’m a les monges perquè l’edifici era a la mateixa illa de cases on vivíem i no calia travessar cap carrer. La inscripció, però, tenia data de caducitat perquè les franciscanes admetien nens fins a l’any que els tocava fer la Primera Comunió, després es convertia en una escola només per a nenes.

Així doncs, el meu pas per aquelles aules amb nens i nenes barrejats (l’única escola religiosa a la que em varen portar els meus pares que, curiosament, eren molt de missa) va durar dos anys, fins a setembre de 1957. Entremig, però, hi va haver temps perquè vegés la primera morta de la meva vida (un altre dia ho explicaré) i perquè experimentés la meva primera sensació de neguit i malestar: va ser el febrer de 1957 quan, arran del que es coneix com “els fets del Paranimf”, m’ha quedat un record inesborrable de la plaça de la Universitat plena de ‘jeeps’ de la policia amb la intimidant presència dels ‘grisos’ corrent, atonyinant i detenint estudiants sense el més mínim escrúpol. Com ara, vaja.

Un altre record que m’ha quedat de l’època -també dels primers mesos de 1957- va ser la novetat, si més no per a mi, dels cromos de “Lejano Oeste”, una col·lecció que puc assegurar que, almenys, la vaig començar. El més fort del que ara he recordat és que per la ràdio l’anunciaven amb una combinació de veus guturals i tambors tribals que, imitant els càntics de les pel·licules “d’indius i d’americans” (també en déiem “de combois”), es limitava a dir “Lejano Oeste, Lejano Oesteeee”  i que jo vaig transformar en un “Lejano Oeste, me cago en esteeee” que entonava assenyalant amb el dit al company que tenia al costat o al que se’m posava més a prop quan em venia el rampell.

Un rampell que, com podeu imaginar, no va durar gaire perquè recordo els renys de Sor Juana, la meva mestra, i l’amenaça –crec que mai acomplerta– de posar al corrent als pares sobre la meva llengua bruta i irreverent.

Així doncs, el que fa dos anys explicava en aquest, aquest i aquest apunt, sobre la meva primera fascinació, el 1963, pels jocs de paraules ho hauria de reconsiderar perquè el 1957, sis anys abans, ja es veia que se’m començava a destapar l’afició a tocar la pera, deformar els mots i jugar amb els dobles sentits.

I no em refereixo només a aquesta trapelleria del “me cago en esteeee”, sinó a la manera un xic irreverent amb què dotze mesos després (any 1958) vaig entrar en contacte amb el bisbe que em va administrar el sagrament de la Confirmació, tal com podeu llegir si encara no us he acabat la paciència en aquest apunt que vaig escriure fa (uf!) dotze anys ja.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *