Totxanes, totxos i maons

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: cinquanta anys exemplars

(Article publicat al número 712 de la revista Serra d’Or, abril de 2019)

Després de quatre anys de prohibició  –i, per tant, d’activitat limitada per la clandestinitat–  el setembre de 1967 Òmnium Cultural va rebre l’autorització governativa per funcionar com a associació i va poder reprendre el rumb que l’ha portat fins on és ara. Amb la legalització, aquells pioners es van posar a treballar en una iniciativa singular: commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra, nascut a la vila de Gràcia el 20 de febrer de 1868.

Una commemoració que es va concretar en el que es va denominar “Any Fabra” i que, amb una gran eficàcia, va servir per difondre arreu del país la figura, el pensament i l’obra del Mestre en uns moments en què el règim franquista no es trobava, precisament, amb les defenses baixes.

El mateix any 1968 gràcies a una iniciativa presentada per Josep Benet a la direcció d’Òmnium  –i secundada per Maria Aurèlia Capmany, que va idear el nom del guardó–  es creava el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Segons les bases, “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Pocs mesos després, el maig de 1969, es concedia el primer Premi al doctor Jordi Rubió i Balaguer.

Una nòmina d’excel·lència

Han passat ja cinquanta anys des d’aleshores i en arribar a aquest punt es pot dir amb veu ben alta que la llista de personalitats guardonades amb el Premi d’Honor configuren una nòmina d’excel·lència que ens enorgulleix com a país i com a cultura.

Per a Òmnium Cultural, doncs, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no és un guardó més, sinó que té un mèrit i un valor dels quals fa justificada exhibició. Per això, quan es va complir el primer quart de segle –amb Josep Millàs com a president–, l’entitat va editar un llibre commemoratiu amb les biografies dels vint-i-cinc guardonats fins aleshores escrites per Joan Alcaraz i Jaume Comellas, amb un dibuix de Subirachs a coberta i contracoberta i una introducció de Josep Faulí que, entre altres consideracions, deia que el Premi havia arribat a un punt de consolidació tan notable “que permet que aquesta edició commemorativa recordi totes les qüestions discutides a l’entorn del guardó”. I a continuació detallava cinc conceptes —exemplaritat, injustícia, absències, dotació i jurats— que han anat acompanyant de manera intermitent el Premi segons els interessos de cada moment i que donarien peu a un altre article tant o més extens que aquest.

“Tot un Honor”, el llibre del mig segle

En arribar el Premi d’Honor al mig segle de vida, la direcció d’Òmnium Cultural ha volgut deixar constància de la fita amb un altre llibre que l’analitza globalment des de la primera convocatòria i que, per tant, defuig qualsevol aparença de continuïtat en relació al volum anterior.

En la ignominiosa reclusió que des de fa més d’un any pateix, Jordi Cuixart escriu a la presentació: “Com a president d’Òmnium Cultural, el meu ‘lloc’, ara mateix, és la presó. Un indret que ens serveix per exemplificar, precisament, la trajectòria de l’entitat: el compromís insubornable i incansable amb la cultura i la cohesió social, que humilment, però amb tota la determinació, ara em pertoca representar.”

El president Cuixart no defuig els aspectes de crítica –incòmodes encara avui– que un quart de segle abans exposava Josep Faulí. Per això s’ha demanat als autors dels textos introductoris que, si ho consideraven oportú, no els defugissin tampoc. Lluís Duran, vocal de la Junta Directiva, evoca aquell primer Any Fabra, amb tot el que al seu conjur el país va ser capaç de posar en marxa, i defineix Òmnium com una entitat “porosa” que fa, fa fer i ajuda a fer. Una descripció adequada als temps heroics dels inicis i que manté la seva vigència ara mateix.

Lluïsa Julià posa el dit en una de les nafres: l’escassa representació de dones –només cinc– en la llista de personalitats guardonades. I després de destacar el paper fonamental de Muriel Casals planteja uns quants noms que haurien estat mereixedors indiscutibles de l’honor del Premi: Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany, Aurora Díaz-Plaja o Rosa Leveroni.

L’últim text el signa Julià Guillamon que parla també de les absències en el palmarès i es pregunta si noms com els de Joan Perucho, Ramon Xirau, Joan Brossa, Jesús Moncada, Joan Teixidor o Terenci Moix haurien trobat un espai en la llista dels guardonats.

Tot seguit el llibre desplega la part dedicada a cada un dels guardonats, des del doctor Rubió (1969) fins a Quim Monzó (2018). I ho fa d’una manera atractiva i ben pensada que defuig la monotonia habitual en llibres d’aquest estil que massa sovint cauen en el risc de convertir-se en sèries de fitxes biobibliogràfiques redactades amb més o menys varietat.

Cinquanta retrats duals

A cada premiat se’l descriu de manera dual: primerament, amb un article personalitzat d’algú proper o que hi està relacionat professionalment, i a continuació amb una breu glossa d’algun aspecte biogràfic puntual escrita en tots els casos per la periodista Teresa Turiera. A partir d’aquí la tria de preferències personals pot ser molt diversa, però el resultat del conjunt és un magnífic, reconfortant i instructiu passeig a través d’aquesta nòmina de personatges d’excel·lència a què feia referència més amunt. A través de la nostra història cultural recent. Un passeig per una constel·lació de cinquanta estrelles, ideal per plantar cara a les temptacions –pròpies dels temps que estem vivint– d’abaixar la guàrdia o d’escoltar els voltors de l’autoodi, un dels nostres esports nacionals.

Coeditat amb Galàxia Gutenberg, “Tot un Honor” és un llibre acuradament dissenyat amb un clar predomini del que en llenguatge dels còmics en diríem “línia clara”. Un conjunt agradable en el qual domina el color blanc, amb el quadrat com a forma articuladora de la composició i amb una equilibrada combinació entre textos i il·lustracions –una gran feina, la que ha fet Toni Galmés en aquest apartat– que denota que al darrere hi ha hagut la mirada atenta d’un dissenyador gràfic competent com Ricardo Cortez.

Llàstima que la mateixa atenció que hi ha hagut pels aspectes gràfics no s’hagi traslladat al text al qual li hauria fet falta una correcció final que eliminés algunes errades; no moltes, però significatives. Ho dic perquè, per exemple, veure escrit a la pàgina 201 “abat Escarrer” és una experiència sempre esgarrifosa. I en un llibre com aquest, més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!