M’anuncien el Regne de Jehovà.

Tota la vida he sentit una admiració molt sincera per les persones que són capaces de fer coses per a les quals no em sento ni capacitat ni cridat a fer-les. En aquest paquet podeu posar-hi una bona pila de referències com, per exemple, els amants de caminar per la muntanya, els fanàtics del bàsquet, els dotats pel bricolatge… o els Testimonis de Jehovà (aquests).

Quan era petit –parlo dels últims anys 50’s i primers 60’s— de tant en tant passaven per les cases parelles de ‘Testigos de Jehová’ (els déiem així, en castellà) a predicar l’Evangeli i la Bíblia. Recordo que les primeres vegades mon pare –catòlic-apostòlic-romà integral i integrista– els deixava que exposessin a peu dret en el rebedor tot el seu argumentari i després es posava a discutir –educadament, val a dir– i a rebatre tot el que li acabaven d’exposar.

Escenes com aquesta es deurien produir quatre o cinc vegades com a molt. Ho dic perquè entre els ‘Testigos’ deuria córrer la veu que en aquell pis tercer porta tercera de l’última casa del carrer de Sepúlveda no hi havia res a pelar i van deixar de visitar-nos.

Jo assistia a aquests debats amb una barreja de curiositat i admiració, no tant pel que els visitants explicaven com per l’entrega incondicional que demostraven per les seves creences. Una actitud que jo em sentia absolutament incapacitat per imitar. Feia tot l’efecte que aquella gent es deixaria matar en la defensa d’unes conviccions que no es contentaven a practicar de manera individual, sinó que es llançaven al carrer a escampar-les entre la gent fent un porta a porta que molts anys després imitarien  -amb escàs èxit-  alguns polítics ingenus i agosarats.

A poc a poc em vaig anar oblidant d’aquelles visites tot i que pels carrers començaven a ser visibles no només les paradetes dels Testimonis de Jehovà en places i sortides del Metro, sinó també les parelles de mormons  –algú els deia “niños de Dios”, crec recordar–  sempre tallats pel mateix patró físic: homes joves, vermells de galtes, rossos, cabell curt, americana fosca, camisa blanca de màniga curta a l’estiu i una xapa al pit amb el nom de l’“elder” corresponent. Només recordo un contacte en els primers temps de casat  –primers anys 70’s—  quan una patrulla de ‘testigos’ va trucar al porter automàtic del pis del Guinardó on l’A. i jo  vivíem i, en saber què volien, els vaig dir que la meva muller era japonesa i que a casa practicàvem el sintoïsme. Em va sortir així, sense cap premeditació, però sembla que va ser eficaç perquè, si figuràvem en alguna llista de presumptes evangelitzables, ens deurien esborrar a l’instant i ja no van tornar a trucar-nos més.

Per això la meva sorpresa ha estat majúscula quan la setmana passada vaig trobar a la bústia un sobre sense segell, escrit a mà amb bolígraf blau i adreçat a l’atenció de “Sres. propietarios / arrendatarios del piso…”. Un sobre que, a més a més, no era únic per a mi perquè vaig veure que n’hi havia d’altres a la resta de bústies de la nostra escala.

En el remitent sortia el nom d’una senyora desconeguda per a mi i l’adreça del Salón del Reino del carrer de la Conca de Tremp, que deu ser el que correspon jurisdiccionalment al districte on visc. A l’interior hi havia un exemplar de la revista “La Atalaya”  –el número 3 de 2018–  amb un titular si més no  inquietant “¿Piensa Dios en usted?”, un díptic titulat “Nos alegra invitarlo” en el que m’anuncien que el divendres 19 d’abril —Divendres Sant—  fan una “Conmemoración anual de la muerte de Jesucristo” al saló d’actes del restaurant “Casa los Navarros”, del passeig de Maragall i tot acompanyat d’una carta –redactada, com diria el Baró de Maldà, “en la llengua del cadastro” (com tot el contingut de la tramesa)–  d’impecable ortografia, escrita a mà en una lletra molt menuda i endreçada que em recorda la de Salvador Espriu en la qual la senyora a què abans m’he referit m’explica que participa en una obra de caràcter voluntari que es desenvolupa en uns dos-cents quaranta països encaminada a trobar en la Bíblia resposta a “preguntas importantes que, por lo general, todos nos hacemos tarde o temprano en la vida. Preguntas como: por qué envejecemos y morimos, a qué se debe que haya tanto sufrimiento si todos decimos que no lo deseamos, qué sentido o propósito tiene la vida, o cómo hallar la verdadera felicidad.”

La carta acaba amb una invitació a posar-me en contacte amb la remitent, cosa que no faré però que compenso amb aquest apunt en el qual expresso la meva meravellada sorpresa per trobar-me, en plena era de les xarxes socials, el correu electrònic, i la buidor en forma de missatge transmès i multiplicat fins a l’infinit, una invitació tan carregada de bons propòsits i tan aferrada a sistemes de contacte entre persones que dissortadament ja no són els habituals.

En cap moment se’m demanava que fes allò del “lee y divulga”. Només que llegís i, si ho desitjava, que hi contactés. Acabo de dir que no ho faré però, francament, no m’hauria quedat tranquil si la sorpresa de rebre això no la compartia amb la gent que llegeix aquestes Totxanes.

La meva secta particular, com si diguéssim…

Aquest és el lot complet que vaig rebre. Si cliqueu al damunt la imatge es farà una mica més gran.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *