69.

Avui, dimarts 19 de març de 2019, compleixo 69 anys i, tot seguint una tradició d’aquestes Totxanes iniciada el 2005 i seguida puntualment any rere any, s’espera que escrigui un apunt dedicat a l’aniversari.

No m’he dedicat a repassar què he dit -i com ho he dit- en les catorze edicions anteriors però m’imagino que deu haver-hi per a tots els gustos. Des d’apunts preparats minuciosament uns dies abans, fins a uns altres (com el d’avui, ja ho avanço) escrits a raig i sense gaire planificació prèvia.

Ara em ve a la memòria l’apunt de l’any passat (aquest), que va tenir format de carta a la meva néta, la seixanta-unena, i segurament si fes memòria acabaria revivint alguna situació anterior singular. Cosa que no penso fer perquè ja comença a ser tard i tinc ganes de posar-m’hi a veure què em surt.

Com que el dia ha estat força atapeït i tinc una bona amiga -companya de molts anys a la feina- que és a punt de retirar-se (hola, Vicky!) em proposo demostrar-li que la vida després de la jubilació sol anar carregada de dies com el d’avui: plens de coses i cosetes a fer.

Tan bon punt m’he alçat, a un quart de set del matí, l’A. m’ha donat el seu regal: un generós assortiment de patés, llaunes de conserva, xocolata suïssavi del Montsant i delicadeses similars per anar omplint les estones lliures. De fet, ja fa temps que estic instal·lat en aquella edat en la qual la majoria de regals que et fan es decanten per la banda alimentària (en espècies o en forma de reserva en un bon restaurant), o per la banda dels circuits termals, els massatges, banys àrabs i serveis assistencials per l’estil. És, ras i curt, el que toca. I s’entoma amb alegria, gratitud i molta il·lusió perquè fer-se gran és, en bona part, això. I ocupar els seients reservats al bus i al Metro adonant-te que ja ningú et mira malament, com dient “mira tu quin aprofitat, quines penques”.

Després del cafè amb llet, les galetes i les pastilles matinals he obert l’ordinador i m’he trobat amb l’allau de felicitacions habituals des que el senyor Facebook va començar a fer de les seves (abans d’anar a dormir miraré de respondre directament cada missatge). Tot seguit he fet els honors a dues persones estimades que també fan anys (mooooolts menys) tal dia com avui (vegeu aquí)  i he escoltat amb l’alegria que podeu suposar el “Moooltes felicitaaats…” que m’han dedicat, via WhatzApp, la Mila i son pare, el noi gran de casa.

Parlant de pares he pensat en el meu, que es va morir el febrer de 2010 i que el proper novembre hauria arribat als cent anys. I per aquesta via he recordat una conversa de dies enrere amb una parella molt jove als quals vaig explicar que el “Pepe” amb què els españols solen denominar els Joseps és una reminiscència del “San José, p. p.” que sortia als calendaris antics i que no és més que l’abreujament de l’expressió llatina “Pater Putativus”, dedicada a definir els atributs del sant baró fuster de la vara florida. I els va agradar que els ho expliqués, vet-ho aquí…

Com que som a dimarts, toca presa de tensió abans de sortir al carrer: 132 i 80, normal. I, parlant de tensió, com que sembla que a aquells indesitjables del 155 i de la Junta Electoral Central la visió dels llaços grocs els posa frenètics he agafat la moto i m’he encaminat cap a l’ANC per comprar unes quantes banderoles amb el llaç pel balcó i uns quants “pins” per lluir clavats a la roba.

A les 11 en punt he entrat a la llibreria Taifa del gracienc carrer de Verdi per assistir a la roda de premsa de presentació de “Testament”, la darrera (i em sembla que força prometedora) novel·la del veterà –vuitanta-set anys– Joaquim Carbó que ha editat la bona gent de Males herbes. Una novel·la que, segons ha repetit diverses vegades l’autor, “és un testament, no un enterrament”. Prometo llegir-la ben aviat…

A la bústia m’esperaven bones notícies: el sobre de Vibop (vegeu aquí) amb les dues “plaquettes”, números 5 i 6, que acaben d’editar a la col·lecció Envinats: Eiximenis i Narcís Comadira. Feu molt bona feina, amics d’Alella!

A l’hora de dinar hem anat l’A. i jo al MNAC per alimentar, primerament, la panxa (hem dinat molt bé amb el menú de la casa) i tot seguit l’esperit. Hem tornat a meravellar-nos davant la Mare de Déu dels consellers (vegeu aquí) i hem repetit visita a l’exposició temporal dedicada a Bartolomé Bermejo (vegeu aquí) dues fites que, per elles mateixes, ja justifiquen prou la celebració del dia.

Podria explicar unes quantes activitats més  –estrafent el que deia aquell miserable, “los jubilados hacen cosas”—  però em sembla que ho hauria de deixar aquí. Som a prop de les vuit del vespre i encara em queda feina a enllestir.

L’any que ve, amb els setanta, festa grossa.

Espero…

La collita del dia de sant Josep de 2019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *