Totxanes, totxos i maons

Deu ser un efecte similar al que passa quan agafes un grapat de cireres d’un munt: que les unes arrosseguen a les altres. Ho dic perquè aquests dies de recuperació de papers antics  –als quals dedicaré, quan hagi enllestit la feina, un apunt específic–  em venen al cap, juntament amb altres records, músiques que feia temps que havia oblidat.

Records com, per exemple, el de la primera vegada que vaig veure un televisor funcionant i, més concretament, la música que sonava en el programa que contemplava en la pantalla. Ho vaig explicar en part fa deu anys (vegeu aquí) i ara estic en condicions d’ampliar una mica més els detalls.

La data la situo en una nit de dissabte a finals de l’any 1959 o al començament de 1960 quan mon pare ens va portar a ma mare, a mon germà i a mi al bar Vendímia (que encara existeix, a tocar de Correus) perquè era un dels primers bars on tenien televisor. Allí vàrem veure  –en blanc i negre, no cal dir-ho–  un tros del programa de varietats “Gran parada” i, sobretot, em va quedar clavada en el cervell l’actuació d’una cantant francesa (el nom de la qual em ronda pel cap que podria ser Line Renaud o Nicole Blanchery, tot i que no hi posaria la mà al foc) i una cançó  —“Non monsieur”—  que poc temps després (el 1962) varen gravar un grup que es deia Los Machucambos i que aquells anys era molt popular a França.

Vegeu la versió dels Machucambos:

La data d’aquest descobriment la puc donar amb força precisió perquè disposo d’un document excepcional: la factura que va pagar mon pare a finals de febrer de 1960 per un televisor Iberia T 1200 de 17″ que li va costar 17.090 pessetes amb 25 cèntims, preu en el qual estava ja comptada l’antena de dues banyes.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Suposo que després d’aquella sessió d’examen familiar al nou electrodomèstic els pares es varen animar a fer el cop de cap i a comprar el televisor. És allò que deia en començar referit a les cireres i els records…

… I, naturalment, amb el complement afortunat de venir d’una família en la qual des de fa unes quantes generacions es conserven els papers que es consideren importants. O, senzillament, curiosos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!