Tamborinada 80: uns records de fa quasi quaranta anys…

Ho explicaré d’aquí a uns dies amb més detall; ara, però, només us diré que des de fa quatre o cinc diumenges dedico unes quantes hores a recuperar del fons d’un armari una gran quantitat de papers dels anys 70 i 80 que conservava sense haver-los tret a la llum fins ara. Ja avanço que les troballes entren, en molts casos, dintre de la categoria de les sorpreses meravelloses.

Una d’aquestes troballes és el cartell de la Tamborinada de 1980 que il·lustra l’encapçalament d’aquest apunt. La Tamborinada (vegeu aquí) és la festa que la Fundació (abans Associació) La Roda (vegeu aquí) organitza ininterrompudament des de 1977 quan s’acosta el bon temps i fa gust sortir els diumenges a passejar i participar en jocs i gresques. L’edició d’enguany, prevista pel 2 de juny, serà la número 42.

L’escenari habitual de la Tamborinada és el Parc de la Ciutadella de Barcelona per bé que els primers anys es feia al Parc Güell. Si més no la de l’any 1980 a la qual vaig assistir amb l’A. i els dos nois de casa aprofitant segurament la proximitat del Parc amb casa nostra.

D’aquella festa, celebrada el diumenge 18 de maig, em va quedar una imatge molt poderosa: la d’un comediant solitari que caminava pel Parc Güell vestit amb roba de bufó i un barret amb cascavells. De tant en tant s’aturava, saludava els infants que tenia al voltant i sense dir ni un mot començava a fer manipulacions d’il·lusionista amb unes anelles que portava a les mans i que tant les exhibia separades com màgicament entrellaçades.

Aquell personatge em va impressionar tant que aquell mateix diumenge li vaig dedicar un poema que, mal m’està el dir-ho, va ser força reproduït i fins i tot premiat. Quasi quaranta anys després crec que manté íntegra la seva essència inicial i per això us el reprodueixo. Vejam si us agrada:

TAMBORINADA 80

Quasimodo del Parc Güell
el senyor de les anelles
duu espardenyes, un capell
i a la gepa tres estrelles.
Cada plec té un cascavell
que li dringa a les costelles
i arrossega un sac vermell
ple fins dalt de cantarelles.
Si n’hi vessen un parell,
despistades i trapelles,
jo que estic molt a prop d’ell
me les penjo a les orelles.

Ja no em penja el penjarell:
ara em pengen penjarelles!!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *