Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de març de 2019
0 comentaris

El Baró de Maldà: algunes valoracions literàries. (1)

Sobre el valor literari dels escrits de Don Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà (vegeu aquí el primer article de la sèrie), la indicació més antiga de què tinc constància la trobo en la introducció que l’any 1953 Alexandre Galí fa a “El Col·legi de la Bona Vida” (vegeu aquí una bibliografia sobre el Baró).

(Avís: en aquest fragment i en tots els que el seguiran –en aquest apunt i en els propers– els destacats en vermell són meus.)

Segons Galí l’estil literari del baró és “un estil sense estil” i “és un escriptor personal i ben dotat. (…) hom veu el literat que hauria pogut ésser el bon baró si hagués viscut en un medi més espiritualment tens i hagués comptat amb una llengua literària idònia.
I parlant del “Calaix de sastre”: “… aquest gènere no era el de les memòries. Res de les seves aventures, ni dels seus tràfecs espirituals, ni a penes dels incidents de la seva vida familiar en la inacabable tirallonga de manuscrits de Rafel d’Amat. Rafel d’Amat fa un diari, no un dietari, un diari! El gènere que dona peu a l’obra de Rafel d’Amat és el periodístic.”

Uns mesos després, Josep Pla publica a “Destino” un article arran de la publicació d’“El Col·legi de la Bona Vida” en el qual diu: “¿Per què el senyor Amat es molestà escrivint els seus llarguíssims manuscrits? Sens dubte perquè el que el divertia més era escriure. És el tipus de l’escriptor directe, de visió immediata, sensible al món que l’envolta, que ha d’escriure forçosament a pesar de la seva total incultura, de la seva falta absoluta de curiositat literària. Escriure fou per ell com satisfer una necessitat física. No hi ha rastre en els seus papers de lectures ni d’idees ni de cap forma del que avui s’anomena sensibilitat intel·lectual. No és un memorialista: no ens descriu les seves aventures, ni les seves preocupacions íntimes, ni gairebé els incidents de la seva vida familiar. És un diarista, un home que ens parla dels carrers, de les places, del dir de la gent, de les festes, de les esglésies, de les processons, dels menjars, dels enterraments i dels funerals.” I tanca l’article amb una bona argumentació de resum: “Maldà escrivia com podia, però escrivia, de vegades, gustosament, i amb traç incisiu. Escrivia una llengua que, a pesar de tres segles d’abjecte abandó, encara no ha mort.”

El 1964, Antoni Comas comença l’estudi que dedica a Don Rafael d’Amat en la “Història de la Literatura Catalana” dient que “Literàriament parlant, la figura de més relleu del XVIII català és la de Rafael d’Amat.” i en el paràgraf final: “Tot i que existeixen altres relats i dietaris del segle XVIII, el ‘Calaix de sastre’ del baró de Maldà excel·leix per la seva extensió, per la riquesa de dades, pel seu do d’aguda i finíssima observació dels fets, per la seva comunicació oberta, espontània amb el lector, amb el qual sembla que dialogui o que conversi, i per la seva arrelada catalanitat. I, sobretot, per haver sabut fer tot això amb unes possibilitats mínimes de llengua.”

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!