Els carrers de Barcelona: un llibre d’història a l’abast de la gent.

Llegint el llibre de Jaume Subirana “Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019” que acaba de publicar Ediciones Cátedra (vegeu aquí) em trobo amb la figura de Víctor Balaguer, un personatge polifacètic (vegeu aquí) que l’any 1863 va presentar a l’Ajuntament de Barcelona una proposta –acceptada gairebé en la seva totalitat– d’assignació de noms als carrers de la nova ciutat que s’eixamplava de resultes de l’enderrocament de les muralles, el 1854, i del desenvolupament del pla urbanístic ideat pocs anys després per Ildefons Cerdà.

Aquesta lectura coincideix, casualment, amb una altra que vaig enllestir fa un parell de setmanes: la de l’opuscle “A propòsit dels carrers de Barcelona. Víctor Balaguer, les llibertats ancestrals i les llibertats modernes”, de l’historiador Ramon Grau i Fernández, publicat el febrer de 2017 dintre de la col·lecció Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona (vegeu aquí) que edita l’Ajuntament de la ciutat.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Val a dir que en la meva llarga vida de barceloní militant una de les coses que m’han agradat més de la meva ciutat és la manera com està organitzat el nomenclàtor dels carrers. Una organització no gens casual i que denota que darrere seu hi va haver algú amb idees i criteris clars: l’esmentat Víctor Balaguer. Vegem com ell mateix s’explicava en la seva obra “Las calles de Barcelona. Origen de sus nombres”, editada en dos volums els anys 1865 i 1866:

“Cuando el autor de estas líneas se encargó de poner nombre a todas las calles del ensanche, concibió el plan de que todos fuesen acomodados a hechos, glorias e instituciones pertenecientes a la historia de Cataluña, a fin de formar un conjunto general, histórico y armónico.” Per això, com explica Jaume Subirana, en els carrers de l’Eixample es pot llegir el mapa mental i identitari d’un dels representants més emblemàtics de la Renaixença catalana del segle XIX.

  • En sentit horitzontal, i de mar a muntanya, trobem en primer lloc les principals institucions político-administratives: les Corts Catalanes, la Diputació i el Consell de Cent.
  • A continuació els principals territoris que en algun moment varen formar part de la Corona d’Aragó: Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló, Còrsega –a més a més de Catalunya, que dóna nom a la plaça que delimita la zona nova i l’antiga– i, en sentit vertical, Nàpols, Sicília, Sardenya i (a l’altra banda del passeig de Gràcia) Calàbria.
  • Diverses personalitats culturals del passat: Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Jeroni Pujades, Arnau de Vilanova (inexistent ara), Alí Bey i Antoni Viladomat.
  • Grans militars i marins catalans: Roger de Flor, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Roger de Llúria, Conrad de Llançà i Bernat de Vilamarí.
  • Els orígens de la pàtria catalana i els resistents a la pèrdua de les llibertats: comte d’Urgell, Hug de Pallars, Pau Claris, Joan Pere Fontanella, Francesc Tamarit, Rafael Casanova i Antoni de Villarroel. També les ciutats de Girona i Tarragona, la batalla del Bruc contra l’invasor francès i Wad-Ras, episodi de la guerra d’Àfrica relacionat amb el cos de voluntaris catalans comandats pel general Prim.
  • Víctor Balaguer va incorporar també un parell de referències culturals que li eren contemporànies: Bonaventura Carles Aribau i Jaume Balmes. I la tríada que és a la base de l’activitat econòmica: Marina, Comerç i Indústria, a les quals podríem afegir el carrer de la Universitat, nom que va ser triat per la seva proximitat amb l’edifici però que va ser canviat més cap aquí pel d’Enric Granados després de la mort tràgica del músic l’any 1916.
  • Val a dir que també hi van haver retocs imposats per mans (i ideologies) diferents a les de Balaguer. De resultes d’això tenim noms com Bailén, Bergara, Casp, Pelai i Trafalgar.

A tall de resum diria que dels quaranta-vuit noms de carrers atribuïbles a Víctor Balaguer un segle i mig després es mantenen tots llevat del de Wad-Ras (avui Doctor Trueta) i del ja esmentat d’Universitat per Enric Granados.

Tot plegat una lliçó d’història, de Barcelona i de Catalunya, que tenim a tocar de les soles de les nostres sabates que val la pena de conèixer, valorar, difondre i, per què no, admirar amb un orgull ben legítim.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *