Maria Girona i Albert Ràfols Casamada: junts al Museu de Montserrat.

Dies enrere vàrem fer una escapada a Montserrat, un costum que, per anar bé, a casa hauríem de posar en pràctica almenys un cop cada any i mig o dos perquè sempre hi trobem alicients que justifiquen de sobres el viatge.

I un dels més notables, d’aquests alicients, és sens dubte el Museu (vegeu aquí), dipositari d’un interessantíssim fons propi que en una sola visita no te l’acabes i complementat amb una eficient política d’exposicions temporals. De fet, la nostra visita tenia un objectiu molt concret: veure l’exposició “Rafols Casamada i Maria Girona. L’equilibri possible” (vegeu aquí)

La mostra es pot visitar fins al 5 de maig i està dedicada a dos artistes que varen compartir vida durant un munt d’anys: Maria Girona, que va nèixer l’any 1921 i es va morir el 2015, i Albert Ràfols Casamada, el seu marit, que va nèixer el 1923 i ens va deixar el 2009. Si tenim en compte que es varen conèixer a l’acadèmia de pintura Tàrrega l’any 1945 i que es varen casar el novembre de 1952 podem dir que vida de l’un al costat de l’altra supera els seixanta anys.

Una existència en comú també a nivell de projectes artístics –la creació, el 1946, del grup “Els Vuit”; la influència i el mestratge en tots dos del crític Rafael Benet, oncle de la Maria; la participació en la fundació, el 1967, de l‘escola de disseny Eina—  per bé que la fama d’Albert Ràfols Casamada, molt més inquiet i innovador, pot haver tapat en part la figura de María Girona.

L’objectiu d’aquesta exposició és, precisament, trobar “l’equilibri possible” a què fa referència el títol. És a dir, aprofundir en els aspectes que tenen en comú les respectives obres i veure de quina manera s’han anat influenciant. Unes influències que de manera separada segurament no es percebrien fàcilment, però que vistes les obres costat a costat –que és com ens ho presenten al Museu de Montserrat— es detecten molt millor.

No vull entrar en detalls perquè no soc cap expert i, per tant, crec que el millor que podeu fer és visitar l’exposició. Només us recomanaria que, tenint en compte que quan la mostra s’acabi difícilment es podrà veure en una altra banda, compreu el catàleg en el que no només es reprodueixen els objectes, documents i obres exposades sinó que s’acompanya amb uns quants articles summament interessants escrits per l’historiador de l’art Bernat Puigollers, comissari de l’exposició.

De fet, aquest èmfasi que poso en el catàleg està influenciat segurament per la fotografia de la coberta. Aquesta:

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

I la destaco perquè em sembla que ofereix una síntesi perfecta dels dos caràcters personals i artístics de la parella. Mireu-vol-els amb calma. Cap dels dos para atenció en el fotògraf. Són en un terrat; segurament el de casa seva. La Maria apareix amb aspecte de noia aplicada, amb l’atenció concentrada en el rectangle del full en blanc, un llapis a la mà i un altre a l’abast (potser preparant algun paisatge de teulades com el que es pot veure a l’exposició). Tot és ordre, contenció… A l‘Albert, en canvi, el veiem al darrere, assegut relaxadament i amb la mirada perduda cap a una altra banda, cap un món on segurament ja comencen a regnar les formes de l’abstracció.

(si cliqueu al damunt d’aquest fragment de “Teulades”, de Maria Girona, veureu com la imatge creix)

L’evolució artística de Maria Girona i Albert Ràfols Casamada segueix bastant de prop aquesta metàfora que m’ha semblat veure en la fotografia. Aneu al Museu de Montserrat i comproveu-ho vosaltres mateixos… No haureu perdut gens el temps, feu-me cas.

————————————————————————————————-

Per acabar de fer-vos una idea us recomano la lectura de l’article de Mercè Vila i Rigat que publica la revista Bonart (aquesta) en el seu número de febrer-març-abril d’enguany. L’enllaç al text –summament recomanable–  el trobareu aquí.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *