Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de febrer de 2019
2 comentaris

Teresa Juvé, degana dels escriptors catalans.

El passat 2 de gener, quan es va morir amb 92 anys Ramon Folch i Camarasa, un bon amic i seguidor de les Totxanes sabedor de l’afició que tinc a arxivar dades i fer llistes de tot el que desperta el meu interès (vegeu aquí) em va preguntar si tenia controlat quin era l’escriptor català (o escriptora) més veterà.

Val a dir que la consulta em va agafar desprevingut perquè, sí, tenia una certa noció de quins podrien ser alguns dels nostres escriptors més veterans, però no disposava d’una llista que els ordenés de manera prou documentada i, doncs, fiable. Per entendre’ns, estava bastant segur que el lleidatà Josep Vallverdú, nascut el 1923 i encara en ple exercici, era un dels candidats més ferms, però la intuïció em deia que no ho considerés com a definitiu, que era molt possible que em deixés algun fil solt i fora de control.

En altres èpoques hauria tirat mà del “Qui és qui”, la base de dades gestionada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb la seguretat que aconseguiria esgarrapar alguna dada més, però dissortadament des de fa cosa d’un any (o potser més) la base es troba en estat de restauració informàtica i no és consultable en línia.

Em trobava enmig d’aquestes elucubracions quan fa uns quinze dies em va arribar un correu electrònic de la Maria Dolors Sàrries, directora i una de les ànimes de l’editorial Meteora, que començava dient: “Benvolgut JJ, Ens fa il·lusió presentar-te l’últim llibre escrit per la Degana de les Lletres Catalanes, Teresa Juvé…”. I us juro que, si no fos perquè ja hi crec, en aquell moment m’hauria convençut de l’existència del meu àngel de la guarda.

Em va faltar temps per consultar papers i, efectivament, la senyora Teresa Juvé i Acero, nascuda a Madrid tal dia com avui, 7 de febrer, de 1921 era, si no sorgia cap sorpresa més, la degana de les nostres lletres. Una degana de noranta-vuit anys i, a més a més, en plena activitat creativa com m’acabava d’informar la seva editora.

Animat  –excitat, gairebé diria–  per aquella inesperada notícia vaig continuar la cerca i, alhora, vaig posar-me en contacte amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Institució de les Lletres Catalanes per explicar-los el que estava intentant fer i per demanar-los que, si era possible, em passessin les dades que tinguessin a mà sobre el tema, cosa que varen fer gentilment (gràcies, Carme, gràcies Júlia) i que em va permetre finalment confegir una llista bastant fiable dels autors de llibres en català més veterans amb independència, això sí, de si encara estan en actiu o ja fa temps que han aparcat la ploma.

Són els següents: Teresa Juvé (nascuda el 1921); Joan Cuscó Aymamí, Antoni Marí Torres i Alícia Tello (nascuts el 1922) i Xavier Amorós i Josep Vallverdú (nascuts el 1923). La llista, lògicament, creix a mesura que ens anem acostant cap aquí i, per si a algú li pot interessar, diré que la tinc controlada fins als nascuts el 1938; és a dir, els que ja han complert els vuitanta anys.

Centrant-me en el llibre que acaba de publicar —“L’arbre trencat”—  diré que és la sisena entrega d’una sèrie de novel·les d’intriga que Teresa Juvé va començar a publicar fa més de vint anys amb un protagonista principal  –el portantveus del rei Jaume Plagumà–, ambientades en la Catalunya del segle XVI i amb una trama de caire policíac (com en diríem ara). Novel·la negra, doncs, en un context històric ben documentat. Un plat de doble condimentació que augura estones agradables de lectura.

Hi ha un altre aspecte de la nostra degana que també val la pena de remarcar: és la vídua del polític i pedagog Josep Pallach (1920-1977) a la memòria del qual professa una veneració que va quedar ben palesa a les pàgines de “Tu ets jo” publicat els primers mesos de 2015 per Meteora, la mateixa editorial del llibre d’ara.

En aquest llibre, subtitulat “Flaixos per al meu blog”, l’autora –aleshores amb noranta-quatre anys–  evoca moments importants de la seva vida a partir de situacions actuals que li serveixen per disparar cap enrere el flux dels seus records.

Hi trobem, doncs, apunts que parlen de la seva infantesa a Madrid en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, de la guerra civil a Barcelona, de l’exili a França i la seva col·laboració amb la Resistència contra els nazis, de la preparació del desembarcament aliat a Normandia, de l’estiu a Cotlliure, on Pallach i ella es van conèixer, del casament el 1948, dels fills i els nets, del retorn a Catalunya, de l’activitat clandestina, de les dures crítiques dels socialistes perquè Pallach no es considerava “marxista”, d’un poc conegut intent d’assassinar-lo, del NO que va donar com a resposta a la invitació d’ETA perquè secundés la lluita armada, de la ferma decisió de parlar del seu marit –sempre invocat com “Ell”—  com si no fos mort, del fet que, tot i viure molt a prop del cementiri on descansa, ella mai ha anat a veure la seva tomba…

I finalment em sembla digne de remarca el sorprenent final de “Tu ets jo”. Un final relacionat amb el 23-F i amb el descobriment que va fer, dies després, quan va veure que a les llistes negres que els feixistes de Girona havien preparat amb els noms de les persones que tenien previst d’afusellar un cop consumat el cop d’estat ella  —Teresa Juvé, la degana de les lletres catalanes–  hi figurava en el lloc setè.

Per molts anys, senyora degana, venerable amiga!

  1. M’ha agradat molt. Moltes gràcies. Només un matís: m’hauria agradat que de la Carme i la Júlia, que us ajudaren a recopilar dades, també n’haguéssiu escrit els cognoms.

  2. Tinc molt bon record de Teresa Juvé de qui a Proa, fa anys, i amb l´Isidor, publicàrem dues de les seves novel·les “policíaques” i històriques, hábil i interesant combinació, amb Jaume Plagumà com a personatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!