La meva crítica de “Disset pianos”, de Ramon Solsona.

La setmana passada va sortir la nova novel·la de Ramon Solsona i vaig publicar un comentari a Vilaweb (vegeu-lo aquí) .

A continuació us el reprodueixo íntegrament, però abans potser us pot servir de complement aquesta entrevista a l’autor:

 

Un conte romanès

(Article publicat a Vilaweb el 30 de gener de 2019)

Vet aquí un llibre estimulant. Energètic, gairebé diria. Un llibre que, quan l’he acabat, m’ha retornat en part aquella sensació de placidesa, d’obra que ‘acaba bé’, que fa una pila d’anys em provocava la contemplació d’alguns films d’Eric Rohmer. Per exemple, la sèrie de sis ‘contes morals’ (aquest n’era el títol genèric) que va filmar durant la dècada dels seixanta.

Sóc conscient que m’emparo en sensacions molt personals que tenen més a veure amb nebuloses dèries particulars que no pas amb el rigor que requereix el comentari d’una novel·la que acaba de sortir, i que és d’això que hauria de parlar. Tanmateix, no m’he sabut resistir a començar fent una mica de marrada per a destacar aquesta virtut terapèutica que m’ha semblat trobar a les seves pàgines. Una virtut molt d’agrair en èpoques convulses com la que vivim, en què aquells que més criden i millor dominen l’exabrupte i la manipulació són els qui dominen l’escenari. Una època en què els finals feliços s’intueixen, sí, però en la llunyania…

 

Entre Barcelona i Bucarest

Parlo de “Disset pianos”, la nova novel·la de Ramon Solsona (Barcelona, 1950) que acaba d’editar Proa a la col·lecció A Tot Vent. I la referència als contes morals de Rohmer no és casual perquè el mateix autor defineix aquesta història pianística precisament com això: com un senzill conte dividit en dues meitats. La primera –’El començament del conte’– ambientada a Barcelona, i la segona –’El final del conte’– ambientada a Bucarest.

La Mei és a punt de fer seixanta anys i en fa onze que manté una relació amb Péter, un romanès que renega del seu país i que es dedica a restaurar pianos i vendre’ls. Tot discorre en la normalitat i sense problemes –des de fa uns mesos, la relació s’ha consolidat i comparteixen sostre com una parella formal– fins que un fulminant infart posa fi a la vida de Péter. Poc abans de morir-se, demanarà a la Mei: ‘Si no me’n surto, no malvenguis els pianos.’

La primera part de “Disset pianos” relata el procés durant el qual la Mei compleix l’encàrrec del seu home. Una missió que implica que deixi a mitges la feina al capdavant d’una agència de viatges per a executius d’alta volada de la qual és propietària amb l’Eileen, la seva sòcia.

La Mei vol procedir amb la mateixa meticulositat que Péter dedicava a cada piano que passava per les seves mans. És a dir, res de vendre a l’engròs sinó liquidar cada una de les disset peces en les millors condicions possibles i als compradors més adients. I tot plegat, sense tenir la més mínima noció sobre com funciona aquest instrument ni el seu mercat.

Tot i la fèrria voluntat de la Mei d’actuar sola, la botiga de Péter anirà aplegant un seguit de personatges que, cada un amb les seves peculiaritats, l’ajudaran a sortir-se’n amb les vendes: la dona de la neteja, de nom Pennsylvania, la iaieta veïna antiga alumna de les monges franceses, la parella de transportistes que habitualment carreguen els pianos venuts cap al seu destí, Sergiu, un altre romanès, l’afinador, uns quants músics amics que munten improvisades ‘jam sessions’, una colla de tafaners de la tapisseria del davant, una advocada amb despatx a la botiga del costat i, fins i tot, un tenebrós comprador amb problemes de dicció que interpreta el paper de rata dolenta imprescindible en l’elenc de tot conte.

 

Cartes d’amor a un piano

En aquesta primera part, Solsona ens va introduint en el procés de convenciment intern de la Mei de cara a aprofitar la nova situació per fer un gir significatiu a la seva vida. També comencem a familiaritzar-nos amb una de les perles del llibre: al final de cada capítol ens trobem, a tall de colofó, amb un poema de Dumitru Costadinescu (1928-1999) pertanyent a ‘Cartes d’amor a un piano robat’, un llibre prohibit per la censura del dictador Ceausescu. Una trentena llarga de composicions que, en la majoria dels casos, complementen les peripècies per les quals passa l’atrafegada Mei.

En la segona part, un cop venuts els disset pianos -–i ben venuts, ja he dit que ens les havem amb una història que acaba bé–-, la protagonista es desplaça a Bucarest per lliurar les cendres de Péter a la seva mare, greument malalta, i a la seva germana. A la capital romanesa la Mei coneixerà amb tota la cruesa un altre rostre de l’home que ella estimava. La visita que fa a la casa familiar de Péter és una immersió sense contemplacions en la postdictadura romanesa. És a dir, la dictadura de sempre amb unes formes més encobertes, suaus en aparença però igualment nocives i latents. És en aquest punt on crec que el relat de “Disset pianos” s’acosta a un discurs argumental que serà perfectament comprensible per als lectors de casa nostra.

Aquí veiem aparèixer també alguns dolents -–que no revelaré-– i, en paral·lel i com no podia ser altrament, unes quantes persones de bona voluntat que ajuden la Mei a sortir-se’n: la parella formada per Dina i Vasile i, en la distància del temps, l’oncle Mitrica. També és en aquesta part on copsem completament el significat profund i emocionant de les cartes d’amor a un piano robat que, en forma de poemes amarats d’ironia i realisme, anem coneixent durant la lectura de “Disset pianos”.

 

Els lligams de la cultura

Ramon Solsona ha escrit un conte que, en la mateixa línia que deia més amunt sobre el cineasta Rohmer, no em fa res de qualificar de moral. Un conte que ens parla d’algú que afronta una cruïlla inesperada de la seva vida amb esperit de superació i ganes de contemplar el futur amb ulls nets des de noves perspectives. També ens parla de les conseqüències difícilment reparables de les dictadures i, com a recursos per a oposar-s’hi, reivindica valors com la solidaritat, l’amistat i, sobretot, la manera com la cultura pot servir de lligam entre comunitats separades per la distància però no tant per les circumstàncies de la seva història.

I ho fa amb la reconeguda solvència narrativa pròpia de la factoria Solsona, amb un llenguatge eficient i directe al servei de la història que ens explica, amb uns diàlegs integrats en el cos dels paràgrafs en què el lector no perd mai les referències i, molt important, introduint-nos en la història recent de Romania.

No estic en condicions d’afirmar-ho amb rotunditat, però juraria que “Disset pianos” és la primera novel·la catalana -–si més no, és la primera de la qual jo tinc constància-– que parla amb una certa profunditat d’aquell país i de la seva gent. Una gent sensible, amant de l’art i, dissortadament, en bona part escampada pel món en espera que s’esvaeixin els mals vents que encara hi bufen. Un al·licient addicional, doncs, que fa de “Disset pianos” allò que deia en començar aquest comentari: una obra energètica i estimulant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *