Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Les cançons llargues: “Maximizing the Audience”, Wim Mertens (1984).
(La sèrie comença aquí)
Wim Mertens és un pianista i compositor belga –inequívocament belga: és clavat a Tintín— adscrit al gènere minimalista i al “new age”. Va nèixer el 1953 i va començar a enregistrar discos el 1982.
La Viquipèdia li dedica un extens article (aquest) i, a més a més, la seva pàgina web (aquesta) és també generosa en dades històriques i en informació posada al dia.
Si no em falla la memòria, les primeres notícies d’aquest músic ens varen arribar cap al 1985, arran de la publicació de “A man of no fortune and with a name to come”, disc que no recordo per quina via vaig descobrir però que no vaig trigar gaire a comprar –en vinil encara– i que em va enganxar de seguida.
En l’actualitat no ho sabria dir, perquè el segueixo de manera molt esporàdica, però quan procurava estar al corrent de cada novetat que generava –feina agotadora perquè la seva discografia arriba gairebé al centenar de referències– Wim Mertens era un músic que suscitava entre el personal grans amors i grans odis.
Seria llarg d’explicar raonadament les causes d’aquesta afirmació que acabo de fer però, fent un resum ràpid, diria que sovint les estructures melòdiques de Mertens parteixen de frases inspirades i agradables a l’oïda de l’espectador, però que de vegades la tendència a la repetició –acompanyada d’una no sempre mesurada utilització de la veu en falset– pot provocar en el mateix espectador cansament, mal humor i fins i tot una certa sensació de presa de pèl.
Coses del “new age” i del minimalisme, vaja…
La “cançó llarga” que he triat per a aquesta setmana és la que dona nom a l’àlbum “Maximizing the Audience”, de 1984. (Però no badeu perquè l’apunt d’avui aplega uns quants temes més; i tots mereixedors d’una atenta audició).
Aquí teniu la versió tal com sona en el disc:
I aquí el mateix tema interpretat en directe:
I ara, una petita meravella de poc més de tres minuts de durada: “Close Cover” (1983):
I per acabar, “The Fosse” (1987):
(La sèrie continua aquí amb més cançons llargues)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!