La imatge del pare.

Llegeixo a “El món d’ahir”: “… a la vida de tothom arriba infal·liblement el moment en què la imatge d’un mateix retroba el propi pare” i l’estremidora claredat d’idees de Stefan Zweig (conjuntament amb l’esplèndida traducció de Joan Fontcoberta) em deixa gairebé sense alè.

Cada quatre o cinc anys procuro entrar en el món cada vegada més llunyà que Zweig va descriure en aquest llibre indispensable  –subtitulat “Memòries d’un europeu”—  i, com ara, ho faig aprofitant períodes de vacances que permeten que les seqüències de lectura siguin més llargues. Francament, se’m faria molt difícil llegir aquest autor de cinc en cinc pàgines i a estones esgarrapades a la brega del dia a dia.

Però, tot i les anteriors lectures del text, confesso que mai m’havia sentit tan colpit com ara quan he arribat a aquest paràgraf  –un dels primers del llibre: en l’edició de Quaderns Crema apareix al final de la pàgina 24–  que expressa un sentiment que ara que estic en el camí de complir els seixanta-nou anys comparteixo amb l’autor fins al punt d’entendre perfectament com es deuria sentir quan escrivia això (molt poc abans, per cert, de suïcidar-se el 22 de febrer de 1942, a Brasil, quan tenia seixanta anys).

Mon pare es va morir el febrer de 2010 després d’una vida llarga (noranta anys) i d’una vellesa tranquil·la i viscuda amb un grau raonable de plenitud sacsejada només per la mort de la mare, l’agost de 2006, i els cent dies finals de malaltia que varen acabar amb la seva vida.

Com és natural, del pare recordo un munt de detalls, frases i gestos que a mesura que la pàtina del temps es va dipositant sobre la meva memòria van perdent definició. Sort que moltes de les coses que em relacionaven amb ell i amb la mare he tingut temps d’escriure-les i penjar-les en la secció “Pares” que he posat en la columna de la dreta d’aquest Bloc i que podeu consultar aquí. Feu-hi una ullada: crec que us pot interessar.

Però el cert és que d’un temps ençà cada vegada em sembla detectar més trets que em remeten directament al pare quan tenia si fa no fa l’edat que ara tinc jo. No són només físics –tota la vida m’hi he assemblat molt i ara, en la vellesa, crec que el paregut s’ha accentuat– sinó gestos, frases i, per què no admetre-ho?, algunes actituds i reaccions.

Certament entre mon pare i jo hi havia notòries diferències de caire, diguem-ne, “ideològic” que toleràvem mútuament. Aquesta distància és molt difícil que desaparegui (ni jo ho vull), però això no evita que vagi observant una progressiva similitud  –un “retrobar el propi pare”, en paraules de Stefan Zweig—  no només quan em miro al mirall sinó a l’hora de jutjar –segurament amb més benevolència (i comprensió)–  la seva manera de ser, de pensar i de fer.

Sé que m’estic explicant fatal. I que, a més a més, segons el que digui o deixi de dir puc donar peu a impressions equivocades. M’aturo, doncs. Ho deixo aquí (jo ja m’entenc) i dedico la meva atenció a coses més pràctiques. Com, per exemple, continuar llegint Zweig.

(Però, vaja, juraria que aquest retrobament de la figura del pare a partir d’una certa edat no em passa només a mi; tot i que ja sé que sóc una mica raret…)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *