46 (i 51).

Explica Josep M. Espinàs que quan va passejar per primera vegada a peu per territoris de Castella, cap al 1998, en arribar a un poble una dona vella el va anar a trobar i, estranyada en veure que cap vehicle el portava i que, per tant, arribava a peu, li va preguntar quina edat tenia. ‘Setenta años’, li deuria dir. I que la resposta de la dona va ser ‘ya veo que usted está tambíen adelantado’.

De seguida a l’Espinàs se li va fer present la imatge emblemàtica de la pel·lícula “Novecento”, de Bernardo Bertolucci, en la qual un munt de gent va avançant, tal com passa a la vida. I, pel que li deia aquella dona, l’escriptor es considerava membre de la filera de davant de tot. Dels “adelantados”.

Una filera a la qual, des de fa un temps, a casa ja hem entrat.

 

Si més no, aquesta és la sensació que experimento ara mateix, sortint d’un segon refredat en un mes que, a part de deixar-me molt atuït, m’ha provocat ulls llacrimosos i parpelles sensibilitzades (conjuntivitis), narius irritats (de tant mocar-me), el costellam adolorit (de tant tossir) i, el que és més greu en aquest final d’any en què he de fer front a uns quants actes públics: una afonia considerable.

Un bon amic espera que li acabi una feina per fer els seus regals de Nadal, però de moment s’està esperant aturada des de fa sis o set dies (algú em deia que no hi ha res que esperi tant i tant en silenci com la feina; doncs això).

I, tanmateix, avui hem tornat a celebrar el doble aniversari (quaranta-sis anys de casament -el 1972- i cinquanta-un de començar a festejar -el 1967-.

Com l’any passat a Girona amb l’Olga Sacharoff, la celebració ens ha portat a un altre museu episcopal. En aquesta ocasió al de Vic on hem pogut visitar molt atentamernt aquesta exposició dedicada al Bisbe Oliba.

Precisament aquesta setmana s’ha mort el cineasta italià amb el qual he començat aquest apunt esbojarrat. I el mateix dia es va morir també la tieta Nuri, una dona a la qual la vida li ha picat fort ja que en els últims quatre anys ha vist com es morien les seves dues filles, la Núria i la Glòria.

Ara només queda amb vida (si el que té es pot descriure amb aquest nom) la mare de l’A., de noranta-quatre anys. La més “adelantada”

Deixò aquí aquest apunt que en altres anys té un to festiu i que enguany, passejant per Vic sota una pluja intensa agafat a l’A., hem superat per dues raons: per veterania i perquè aquesta noieta i jo ens estimem molt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *