La Ruta Pompeu Fabra a Gràcia. Setena etapa: Santa Maria de Jesús de Gràcia.

(La sèrie comença amb aquest article introductori i la Ruta, amb aquest apunt)

Després de travessar els carrers estrets del nucli històric de Gràcia no deixa de ser sorprenent l’amplada d’aquest espai en dos nivells que aplega a un costat la part del darrere de la Casa Fuster –una esplèndida façana de composició predominantment plana dissenyada amb un delicat sentit de l’equilibri– i, enfront, l’entrada de la parròquia de Santa Maria de Gràcia, un edifici amb una història darrere seu força atzarosa (vegeu, si no, què en diu aquí la Viquipèdia).

Som, de fet, en territori de frontera i això es percep en la morfologia d’aquest indret –denominat, segons el nomenclàtor, carrer de Gràcia—  que d’alguna manera ja prefigura l’Eixample barceloní que s’obre pocs metres més avall. Tot just creuar la Diagonal.

Sobre la parròquia en la qual va ser batejat Pompeu Fabra hi ha hagut controvèrsia fins no fa gaire ja que molt biògrafs es decantaven per la tesi del bateig als Josepets, l’església del capdamunt del carrer Gran, a tocar de Lesseps, i molt propera a l’indret de La Salut on la família tenia la seva casa. Fins que va aparèixer aquesta fe de baptisme conservada a l’Arxiu Diocesà de Barcelona que resol l’enigma de manera inequívoca.

(si feu click al damunt, la imatge creix)

Segons s’hi llegeix, el bateig es va celebrar “solemnemente en esta parroquia de Santa María de Gracia” el 24 de febrer, quatre dies després del naixement, i al nadó li foren imposats, com es feia aleshores, tres noms “de pila” (baptismal): Pompeyo, Antonio i Ramon. El primer, Pompeyo, li va ser adjudicat pel seu padrí, que d’aquesta manera va voler perpetuar en el nou infant el nom del fill que se li havia mort no feia gaire de diftèria.

Pompeu, o “Peyu” com li deien a casa, va anar fent via amb aquest nom per bé que en més d’una ocasió havia comentat, ja de gran, que amb un nom una mica més convencional  –com, per exemple, Joan—  ell n’hauria tingut ben bé prou.

A punt d’acabar aquesta Ruta  –a la qual només li falta l’etapa final, a no gaire distància del punt on som ara–  és oportú esmentar una altra característica habitual d’aquella època: la mobilitat de les famílies. És a dir, la facilitat amb què es feien canvis de domicili.

Segons un article publicat a la revista Serra d’Or (febrer de 2018) pels professors David Paloma i Mònica Montserrat, creadors de la Ruta de Gràcia, Pompeu Fabra va canviar de domicili fins a vint-i-dues vegades: nou a Barcelona, sis a Bilbao, tres a Badalona i, finalment, quatre a l’exili. Una xifra considerable que, de fet, no es pot considerar encara tancada del tot ja que existeixen indicis d’un altre domicili dels Fabra situat a la part alta del passeig de Gràcia, en la zona coneguda com a Pla d’en Salmeron que, de fet, és el punt d’únió entre la via barcelonina i el carrer Gran.

Caldrà continuar escorcollant arxius i protocols documentals per acabar d’arrodonir detalls com aquest que ara com ara està encara en fase d’incertesa. L’interès per la figura de Pompeu Fabra –i esperem que en el futur pel seu pare Josep— no decau i tot fa pensar que a poc a poc anirem sabent-ne coses noves.

————————————————————————————————–

Més informació sobre l’Any Pompeu Fabra 2018 i les altres Rutes fabrianes.

 

(Continua -i s’acaba- aquí amb la vuitena etapa de la Ruta)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *