La Ruta Pompeu Fabra a Gràcia. Sisena etapa: plaça de la Vila.

(La sèrie comença amb aquest article introductori i la Ruta, amb aquest apunt)

Segons el Diccionari Fabra un passamaner és “el qui fa passamà”. I “passamà” és un “teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, etc. i en general les vores d’un objecte qualsevol”. Pel que fa al Diccionari de l’IEC, que ara és el normatiu, un “passamaner” és una “persona que fabrica o ven objectes sumptuaris de seda, de mida petita”. Quant a “passamà” l’IEC reprodueix paraula per paraula la definició del Mestre.

Ja no hi ha botigues de passamaneria. Almenys a Barcelona, tot i que jo recordo haver-ne vist encara alguna fa uns quants anys. Per bé que no és exactament el mateix, una botiga de passamaneria seria, de fet, una merceria, un tipus d’establiment que cada dia que passa és més difícil de trobar. Segons Pompeu Fabra un “mercer” és “el qui ven cintes, botons, agulles, etc.”, definició reproduïda de manera gairebé íntegra al Diccionari de l’IEC.

Aquesta menestral introducció a la sisena etapa de la Ruta Pompeu Fabra pel barri de Gràcia ve a tomb perquè el recorregut ens ha portat fins a la Plaça de la Vila, just davant de l’entrada a l’històric edifici de l’Ajuntament de Gràcia, ara seu del Districte Municipal, en una aturada en la qual el protagonisme li pertoca a Josep Fabra i Roca, el pare de Pompeu, fill de passamaner, passamaner ell també i alcalde de Gràcia en uns temps complicats en què la vila era independent de Barcelona.

No es coneixen gaires coses de Josep Fabra. I a fe de Déu que les que se’n saben el descriuen com un home singular i de gran importància en la vida del seu fill. Va nèixer el 1818 i es va morir el 1888. Es va casar amb Carolina Poch l’any 1847 i d’aquell matrimoni varen nèixer un munt de fills  –onze o tretze, segons algunes fonts; setze, segons d’altres–  però els únics que varen sobreviure als avatars del part i dels primers temps varen ser dues noies —Anna, nascuda el 1853 i Clara, el 1864– i un únic noi, el menut de la família, de nom Pompeu (una tria que explicarem en l’etapa següent, quan parlarem del seu bateig) nascut el 1868. Son pare tenia, aleshores, cinquanta anys.

En un punt anterior d’aquesta Ruta ja hem vist que els Fabra van haver de deixar la zona de La Salut on vivien en solitud gairebé idíl·lica per anar a l’edifici del carrer Gran que hem visitat en l’etapa anterior. Un edifici molt proper a l’Ajuntament precisament perquè aquest era el lloc de treball del cap de la família, almenys a partir de setembre de 1868, data de la revolució –dita també “la Gloriosa”– que va acabar per una temporada amb la monarquia borbònica a España.

El passamaner Josep Fabra, home senzill i amant dels llibres, va esdevenir, doncs, el primer alcalde republicà de la vila. Un mandat que, diguem-ho tot, li va reportar més disgustos que alegries i que tampoc li va durar gaire ja que està documentat que el 1874 va deixar el territori gracienc, se’n va anar a viure a Barcelona i va començar a treballar per l’Ajuntament d’aquesta ciutat.

En la formació del Fabra més jove té un paper primordial el descobriment de dos llibres que tenia son pare a casa: el “Diccionari de la llengua catalana”, de Pere Labèrnia, i la “Gramática de la lengua catalana”, d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch.

Curiosament, tot i ser molt diferents, les vides de pare i fill tenen bastants trets comuns ja que tant l’un com l’altre  –en èpoques diferents i amb intensitats variades–  varen conèixer l’amargor de la presó i de l’exili. Josep Fabra, a més a més, era un home de gran sentit comú, tal com es demostra amb l’anècdota de la carta als nebots de Camprodon, l’estiu de 1883. Una carta que Pompeu inicialment va encapçalar amb un “Queridos sobrinos” que de seguida va corregir en adonar-se de l’anormalitat que representava escriure en llengua estranya a unes persones amb les quals tota la relació era en català.

Quan el noi va donar a son pare el full escrit amb l’encapçalament “Estimats nebots” deuria produir-se, si fa no fa, un diàleg com aquest que imagina Josep Miracle:

— En català, els escrius? 

— Oh… Si sempre ens hem parlat en català…

— Tens raó, noi. Tens tota la raó.

Una escena que Miracle clou dient que a partir d’aquell dia Josep Fabra va escriure en català totes les seves cartes.

I també per Josep Miracle sabem que, quan tenia prop de setanta anys, Pompeu Fabra li confessava: “Encara avui, quan he de prendre una decisió important, primer em pregunto què en pensaria el pare.”

Una vida digna de ser coneguda, la de Josep Fabra i Roca. L’home que dedicava al seu fill una atenció especial coneixedor sens dubte de l’enorme potencial de capacitats que atresorava el noi i que es va morir dos anys abans que enllestís la carrera d’enginyer químic amb la presentació del projecte de fi de carrera.

Un projecte que, segons em comenta el professor David Paloma, tractava de la “Fabricació de gelatina de cerveses i retalls, amb una producció anual de 500 tones de cola forta en plaques seques”. Poca broma…

————————————————————————————————–

Més informació sobre l’Any Pompeu Fabra 2018 i les altres Rutes fabrianes.

 

(Continua aquí amb la setena etapa de la Ruta)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *