“El pare Alexandre”, de Narcís Comadira, o el difícil art de la necrològica.

Sempre m’he manifestat molt respectuós davant del noble art d’escriure textos necrològics (vegeu, per exemple, aquí i aquí). No la considero pas una feina senzilla perquè, si es vol fer amb un mínim de decòrum, no es pot encarregar al primer redactor que passa per allí ni fer-la amb el pilot automàtic posat.

De fet, una bona necrològica és aquella que compleix tres condicions: la fa algú que tenia una relació de proximitat amb la persona traspassada; que sap escriure; i que, a més a més, sap moure’s en l’estret passadís que separa la sensibilitat i la carrincloneria.

Fa uns dies l’escriptor Narcís Comadira va escriure al diari Ara un article (aquest) dedicat al pare Alexandre Olivar, monjo de Montserrat (vegeu aquí) mort recentment, que em va semblar un exemple digne d’admiració i difusió del que ha de ser compartir amb el lector el recordatori d’una persona que hem estimat i que ens ha deixat. Una necrològica antològica, vaja.

Us el reprodueixo a continuació. Gaudiu-lo (i, de passada, meravelleu-vos davant la bellesa i la concisió d’una llengua sàvia: el llatí).

 

El pare Alexandre

(Article de Narcís Comadira publicat al diari Ara el dissabte 20 d’octubre)

El primer d’octubre passat va morir a Montserrat el pare Alexandre Olivar. Estava a punt de fer cent anys. Era un savi. Un home delicat, elegant i prudent, un d’aquells homes com n’hi ha pocs en aquest nostre món de la presència i dels egos galopants. El pare Alexandre, quan jo vaig ser novici a Montserrat, em va ser professor de llatí. Tinc un record inoblidable de les seves classes. Sempre que el temps ho permetia, les fèiem al jardí, en aquell entranyable jardí monàstic, ple de boixos retallats i xiprers. Les fèiem en uns bancs de pedra, si la memòria no m’enganya, més enllà de l’ermita de Sant Iscle. Al fons, la creu de pedra del mirador, més o menys gòtica, que dona a baix, sobre la vista esplèndida del pla, sovint cobert de boires. Érem pocs, evidentment. Tal com han de ser les classes que funcionen. Sis o set, no pas més. I les classes eren tranquil·les i fèrtils. El pare Alexandre ens feia traduir sant Agustí. L’opuscle ‘De cura pro mortuis gerenda’. Si no ho recordo malament, Paulí de Nola va ser el destinatari de l’opuscle. Allà li explicava quines eren les obligacions dels vius envers els morts. El respecte, la devoció, la memòria. Traduíem, llegíem el que havíem traduït, comentàvem. El pare Alexandre hi deia la seva. De fet, volia que cadascú es fes responsable de la seva traducció. No sé si, més endavant, en volia fer alguna cosa, d’aquells papers. ¿Potser publicar ell mateix la seva traducció fent servir solucions de les nostres?

El pare Alexandre un dia em va dir que tenia insomni. De resultes de la guerra. De fet, es passava la nit llegint i treballant. Tenia dispensa de baixar a Matines. Començava la seva jornada monàstica més tard. Per això va treballar tant. En aquells temps, preparava l’edició de sant Pere Crisòleg. I li dec una frase del sant que sempre més m’ha acompanyat en la meva vida, com una mena de lema: ‘Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris, nemo sibi’. La meravellosa concisió del llatí, la seva exactitud, m’emocionen encara. Traduir-la és condemnar-se al fracàs més absolut. Ho provo i veuran què vull dir. Salvaré el sentit, esclar, però no la forma, que és tan suggeridora. Diu: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix”. Ja em diran. Soc incapaç de fer-ho millor. I és que les llengües tenen les seves virtuts intrínseques, virtuts que les fan elles mateixes i intraduïbles.

Quan vaig deixar el monestir, un dia me’l vaig trobar al tren. Va estar encantador. Jo llavors havia tot just començat a estudiar arquitectura. A ell li agradava l’arquitectura. No m’estranya, perquè amb una frase com aquella i com les mil que va escriure Pere Crisòleg, de construcció exacta, ferma i significativa, l’arquitectura era un paral·lel exterior, físic, de la gramàtica. L’arquitectura és sintaxi, és organització d’espais, de plans reflectants o bé opacs. De circulacions internes, d’escales i passadissos. Com els textos ben fets, com els textos exactes. Al pare Alexandre li agradava l’arquitectura moderna, la de vidre. M’ho va confessar. I va riure com dient-me si és que em pensava que ell era un home antiquat. No, ja ho sé que no, de cap manera, li vaig dir. Li agradava la transparència.

Més endavant, un dia vaig fer un article sobre Piero della Francesca. Li va agradar molt i em va fer una postal per dir-m’ho. Li agradava molt Piero, evidentment. Era exacte com la gramàtica que a ell li agradava, la seva organització geomètrica era altament significativa. I de tot se’n desprenia una poètica plena de claror. Li vaig agrair la postal i em va emocionar que el meu mestre de llatí de feia anys m’escrivís per parlar-me de Piero. Van tornar-me de cop aquelles olors una mica humides del jardí dels monjos i vaig enyorar la meva joventut, aquell passadís dels boixos retallats que portava fins a la creu de terme, la simplicitat recòndita de l’ermita de Sant Iscle. Aquell ‘Bon pastor’ de Manolo Hugué que hi havia en un racó ombrejat prop de la porta que du al cementiri. Ja no sé si hi és, l’escultura. Fa massa temps que no pujo a Montserrat i quan hi pujo no tinc temps per vagarejar darrere els meus records. La vida passa. El pare Alexandre ja no hi és. Jo mateix m’he fet vell.

El pare Alexandre tenia el seu sentit de l’humor, esclar. Com es pot ser un savi de debò sense sentit de l’humor? Li agradava Buster Keaton. I un dia va fer tots els possibles perquè el seu germà, el cinèfil, vingués a projectar-nos ‘El maquinista de la General’.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *