Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 d'octubre de 2018
0 comentaris

Sobre els veïns de l’avinguda Pompeu Fabra (i altres carrers del barri).

Des que vaig començar aquest Bloc, el juny de 2004, he escrit uns quants apunts sobre la gent del meu barri i, sobretot, de la meva escala. Vaig començar amb un conte que em vaig empescar el matí del dia 6 de gener de 2005: el vaig titular “Silenciós matí de Reis” i l’he anat penjant uns quants anys més en la mateixa data reial. Per si voleu recuperar-lo he triat aquesta versió de 2010.

El 28 de febrer de 2005, de resultes d’una inesperada nevada al barri vaig escriure aquest microconte protagonitzat pel veí del quart primera. El 16 d’octubre de 2005 descrivia aquesta escena que em va passar al terrat, un dia que vaig pujar-hi a estendre la roba.

Una mica més cap aquí -el 12 de febrer de 2007– vaig cloure una trilogia dedicada a les cases on he viscut amb aquest apunt que vaig titular “Casa nostra (i III)”. I si el cercador (i la memòria) no em fallen, la darrera vegada que vaig parlar directament dels meus veïns va ser la vigília de Sant Jordi de 2012 en aquest apunt en el que parlo dels diaris que cada dia arriben a l’edifici.

Ve a tomb aquest preàmbul perquè els veïns de les set escales que formen l’avinguda Pompeu Fabra (i alguns dels carrers adjacents: Miquel i Badia i Riera de Can Toda) acabem de fer un acte d’homenatge al Mestre aprofitant que som en plena commemoració dels 150 anys del seu naixement. Un naixement que es va produir, precisament, al nostre barri; just a uns quatre-cents metres d’on vivim.

L’acte, amb l’assistència d’un centenar llarg de persones, va ser un gran èxit perquè, de fet, era la primera vegada que ens trobàvem tots els veïns en els gairebé quaranta-cinc anys que l’avinguda funciona.

(I  deixeu-me treure pit dient que una part decisiva en l’impuls i l’organització de l’esmentat homenatge es deu a l’empenta de la gent de la meva escala amb el suport de l’Associació de Veïns; i sense oblidar tampoc la col·laboració en la logística de la festa dels botiguers de la zona.)

No entraré en detalls de la festa -m’abstinc de fer-ne la crònica- però sí que vull transmetre la idea que de tot plegat em sembla que es desprèn: la gent és la força generadora dels canvis i dels avenços que vivim. Sobretot quan es mou unida i alhora per assolir un objectiu concret.

Amb l’impuls de la gent, doncs, es fan actes d’estricta justícia, com l’homenatge a Pompeu Fabra que us acabo de comentar, i s’aconsegueixen coses importants. Com, per exemple, higienitzar el nomenclàtor de carrers del barri. Treure’n els paràsits, com si diguéssim…

No parlo en abstracte: em refereixo a dos carrers els noms dels quals la iniciativa popular ha aconseguit canviar tot recuperant els noms que tenien abans de 1939, quan va entrar la ronya franquista.

El primer és l’avinguda del Príncep d’Astúries -un dels títols associats a la figura de l’hereu (o hereva) de la corona dels españols- que recuperarà molt aviat el topònim que li correspon: Riera de Cassoles.

El segon és el carrer del Secretari Coloma, que recupera el nom de Pau Alsina. Sobre el senyor Joan de Coloma (1442-1517) trobareu força informació aquí però si us fa mandra entrar-hi us la resumiré ràpidament: va ser secretari del rei Joan II, va ser un dels impulsors del Tribunal de la Inquisició i el responsable que aquest comencés a actuar a Catalunya, va ser també un fervent partidari de l’expulsió dels jueus i per arrodonir el retrat us diré que va morir molt més ric del que era quan va nèixer.

Pel que fa a Pau Alsina (1830-1897) trobareu més informació aquí però, a tall de resum, es pot dir que era un treballador de la indústria tèxtil i dirigent obrer que va participar en la revolució de 1868  –la revolució dita “Gloriosa” que, precisament, va portar Josep Fabra i Roca, pare de Pompeu, a l’alcaldia de la vila de Gràcia-, va afiliar-se al Partit Republicà Democràtic Federal i en les eleccions generals españoles de 1869 va sortir elegit, cosa que el va convertir en el primer diputat que pertanyia a la classe obrera. Quan la seva carrera política es va acabar Alsina va tornar a la feina que feia abans i quan es va morir treballava de conserge en un museu barceloní. Un final ple de dignitat i ben diferent al d’aquest Secretari Coloma que els vencedors del 1939 varen situar en la guia de carrers de Barcelona i que molt aviat desapareixerà per sempre de la vida del barri.

Hi torno: quan ens hi posem, els veïns som poderosos.

I els paràsits desapareixen.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!