Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Els contrapunts al “Camino” de l’Opus Dei (mossèn Josep Dalmau, 1969). (1)
La primera edició de “Camino”, el llibre de José María Escrivà de Balaguer i Albás (Barbastre, 1902 – Roma, 1975) que va convertir-se en columna vertebral de l’ideari dels membres de l’Opus Dei, va veure la llum a València el 1939, l’any que es va acabar la guerra civil.
“Camino” era un llibret murri i eficaç. De format petit (cabia perfectament a la butxaca) i de lectura relativament ràpida (constava de 999 textos breus en forma de sentència o aforisme) tenia tots els elements al seu favor per convertir-se en una espècie d’utilitari codi de circulació espiritual pels que volien seguir les conviccions de “Don Josemaría”, que era com es feia dir el líder.
Des de 1939 el llibre s’ha anat reeditant amb el mateix redactat –vull dir que no s’hi ha fet cap ampliació, reducció o actualització– i encara que des de fa uns anys es parli poc de l’Opus és indubtable la seva influència en unes determinades classes de la societat española que encara avui estem patint.
El 1969, trenta anys després d’aquella primera edició, Franco regia un consell de ministres amb presència majoritària de membres de “la Obra” (govern de la tecnocràcia, se li deia) que el 1965 havien clavat puntada al cul als últims vestigis del “Movimiento” i de “la Cruzada de Liberación”. Una situació que va canviar amb l’esclat, l’esmentat any 1969, de l’escàndol Matesa.
Aquell any va ser també el de la publicació –i fulminant prohibició, diguem-ho tot– de “Contrapunts al Camí de l’Opus Dei”, un llibre de mossèn Josep Dalmau editat per Pòrtic que s’oposava punt per punt a les 999 sentències del llibre inicial.
Arran de la mort recent de Dalmau he començat a rellegir els dos llibres (pels quals, com no podia ser altrament, ha passat el temps) amb la intenció de recuperar novament algunes sensacions d’aquella època ja llunyana i d’escriure uns quants apunts amb mostres dels pensaments oposats entre un i altre eclesiàstic perquè els qui ara em llegiu us feu una idea del pa que s’hi donava (i que, en certa manera, encara s’hi dóna).
Avui, però, només llegireu paraules de mossèn Dalmau. Són dos fragments del pròleg que em semblen útils per situar els “Contrapunts al Camí de l’Opus Dei” en la seva justa dimensió (els destacats són meus):
Com que l’Opus és un fenomen socio-religiós viu, voldria anotar, encara que sigui sols de passada, que ben segur que el llibre ‘Camí’ que m’ha servit de teló de fons, no fóra el mateix si monsenyor Josemaría Escrivà de Balaguer l’hagués escrit l’any 1969 com jo he fet el meu. De totes maneres el llibre ‘Camí’ es ven el 1969 i ningú –que sàpiga– no s’ha dedicat a retocar-lo o a posar-lo al dia. Deu voler dir, això, que el seu contingut encara és vigent en moltes capes de la població hispànica. Possiblement jugo, doncs, amb un xic d’avantatge. Ja se’m perdonarà. A més, no pretenc guanyar; simplement faig una mena de contraoferta. Ja he dit que no és un llibre “contra” el ‘Camí’ de monsenyor Escrivà de Balaguer, sinó “al revés”. I això és ben bé una altra cosa. És carregar de religiositat l’altre plat de la balança per crear-ne un equilibri. És no deixar fora de la Fe els homes que es troben en unes altres coordenades mentals. No pretenc destruir, sinó completar. En tot cas es tractaria de destruir l’exclusiva. La Fe de Jesucrist és per a “tothom”, no pas per a “uns quants”. (pàgina 8)
El text següent, també del pròleg, tanca un apartat en el qual mossèn Dalmau explica la seva assistència a una tanda d’exercicis espirituals dirigits per un capellà de l’Opus Dei amb el qual va tenir una xerrada “d’home a home”:
La conversa s’allargà més encara. En recordo els trets principals. Acabàrem amistosament. Però després vaig recordar que alguns dels exemples que havien sortit en les meditacions començaven així, més o menys: “Supongamos una empresa de veinte millones de capital…”
Estava vist que el seu treball apostòlic, el centraven volent-ho o no, en la zona dominadora de la societat del diner, del poder, del prestigi social, etc., zona a la qual jo havia fet renúncia per fidelitat, em semblava, a la meva fe.
Això em va fer intuir que el llibre ‘Camí’ havia de dur de transfons ideològic una potenciació del poder en totes les seves manifestacions i una desatenció com a mínim, si no un menyspreu, per totes les persones que constitueixen el grup de les capes baixes de la societat. Em vaig descobrir en els antípodes dels seus interessos i atencions. Es tractava, doncs, de posar en relleu que es podia escriure un llibre piadós, aparentment religiós i realment religiós, però que portés un transtorn ideològic diametralment oposat al seu. Heus aquí, doncs, l’origen del llibre que teniu a les mans. (pàgina 14)
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recordo com si fos ara quan vaig comprar el llibre objecte del text en un quiosc de la Rambla, abans de que el prohibissin. Naturalment el conservo com una joia. En aquell temps jo tenia 23 anys, estava implicat en l’Església i vaig estar comparant un a un cada punt dels dos llibres: el de CAMINO i el de CONTRAPUNTS.. Els 999 punts de CAMINO escrits d’una manera oposada però dins de l’ortodòxia més estrica de l’Església. Vaig gaudir moltíssim d’aquesta comparança.
CAMINO no s’ha retocat: és un llibre que recorda la constitució. Intocable. Em vaig recordar de Ms. Dalmau quan vaig fer el P.A.D.E a l’IESE (escola de negocis de l’Opus Dei de reconegut prestigi mundial) per els voltants del noranta . Crec que va ser el primer any que en el curs ( d’una gran qualitat fet per professors de gran categoria i quasi tots de l’Obra) es van introduir casos d’ètica de la gestió. Recordo que un dels casos plantejats era el de la central tèrmica de CERCS, al Bergadà: si es produïa electricitat amb lignit la pol•lució era esgarrifosa, però si es parava la central es deixava sense feina a centenars de persones. Similar al cas de les bombes que venen els espanyols a l’Aràbia Saudita.
En privat, li vaig dir a un d’aquells professors tan brillants que aquests casos eren molt difícils. La seva resposta em va deixar glaçat: “jo, quan tinc un cas així, vaig al meu director espiritual que m’aconselli per trobar la solució”. En aquell comento se’m va aparèixer mossèn Dalmau amb el seu llibre…i , acolitat, només dos de la promoció d’aquell any no ens varem fer membres d’antics alumnes de l’IESE. Un d’ells vaig ser jo. Ho enteneu, veritat?.