Tot recordant un home irrepetible: mossèn Dalmau, rector de Gallifa.

El passat 5 de setembre es va morir mossèn Josep Dalmau i Olivé. Havia nascut el 20 d’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall i, per tant, no li faltava gaire per complir els 92 anys. Mossèn Dalmau va ser ordenat el 1952 i des de 1958 era rector de Gallifa, el poble on ha mort, situat en els confins de la comarca del Vallès Occidental i al qual la jerarquia eclesiàstica el va destinar amb la intenció que exercís la seva missió pastoral tan lluny com fos possible de les còmodes poltrones eclesiàstiques oficials.

Pels de la meva generació el nom de mossèn Dalmau va lligat indestriablement a la resistència interior contra la dictadura franquista exercida per capellans i religiosos. La memòria col·lectiva el situa al costat dels Xirinachs, Pedrals, Llimona, Botam, Brasó, Totusaus i tants altres que varen ser coneguts per la seva lluita, sempre pacífica, contra el règim de Franco i, molt especialment, per fets com la manifestació de capellans de 1966 a la Via Laietana de Barcelona o, uns anys abans, les declaracions fetes al diari “Le Monde” per l’abat Escarré.

La tasca pastoral de mossèn Dalmau es basava, com he dit, en la filosofia de l’acció no violenta. També s’inspirava en el cristianisme primigeni i radical (radical per allò de buscar les arrels) de les comunitats de base, cosa que feia d’ell un convençut divulgador de la teologia de l’alliberament. Un perfil al qual li podem afegir encara un altre aspecte: la condició de pioner en la defensa de l’ecologia i del medi ambient fins a l’extrem de crear cap a la meitat dels anys vuitanta el Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia en l’antic castell de Gallifa (vegeu aquí).

No he conegut personalment a mossèn Dalmau però sí que puc dir que de seguida em varen interessar alguns dels seus llibres. Parlo de “Distensions cristianomarxistes”, el primer que va publicar (1967) i que va ser prohibit fulminantment pel ministre Fraga Iribarne. I, sobretot, de “Contrapunts al Camí de l’Opus Dei”, editat el 1969 a la col·lecció “Llibre de butxaca” d’Editorial Pòrtic i igualment prohibit, per bé que va reeditar-se el 1973 sota el segell d’unes poc conegudes “Edicions Mirador del Pirineu” amb seu a Andorra la Vella i impremta a Tàrrega. Un llibre que ara és tresor de col·leccionistes.

Vegeu aquí sota les dues edicions (si hi feu click al damunt la imatge creix):

En saber la mort de mossèn Dalmau em vaig comprometre a enllestir unes quantes coses que portava entre mans i recuperar tan aviat com em fos possible la lectura dels “Contrapunts…” tal com la vaig fer quan va sortir, aviat farà mig segle: llegint-los paral·lelament al “Camino”, de José Maria Escrivà.

Ara ja estic en condicions de posar-m’hi i, com a resultat de l’aventura, espero poder dedicar en un futur pròxim uns quants apunts a la contraposició d’idees entre els dos llibres.

Per començar a fer boca un poso les dues versions del punt 667:

“Los actos de Fe, Esperanza y Amor son válvulas por donde se expansiona el fuego de las almas que viven vida de Dios.” (JME)

“Els actes de Fe, Esperança i Amor són vàlvules per on s’expandeix el foc dels qui viuen la solidaritat humana profundament.” (JD)

Crec que, almenys jo, em divertiré força…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *