¿Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats?

El dilluns passat en el transcurs de la conversa sobre l’ofici de fer d’avi que vaig mantenir en el programa “De boca a orella”, a Ràdio 4, amb la Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, i amb la conductora del programa Sílvia Tarragona vaig anar trenant –una hora dóna per a molt–  una argumentació relacionada amb un dels temes de la trobada: la manera com els avis d’ara ajudem als nostres fills a suportar les càrregues econòmiques i els compromisos de la seva vida quotidiana. Una argumentació que ara m’agradaria reproduir sense la forçosa improvisació amb què vaig haver de confegir-la en funció de com anaven les preguntes a què havíem de respondre.

Vejam… Els que ara fem d’avis  –és a dir, el que tenim entre 65 i 75 anys–  vàrem ser la primera generació que no va conèixer directament la guerra civil. Els més grans d’aquesta franja sí que hi eren ja durant els rigors de la postguerra per bé que no en guarden memòria perquè eren uns nadons. El que sí que vàrem haver d’empassar-nos, volent-ho o no, és tot el franquisme (i la ronya dels seus continuadors).

Tot i això, la nostra és una generació que ha viscut bastant millor que la dels nostres pares. I crec que el mateix va passar amb la generació dels pares en relació als avis. És a dir, tot i les giragonses de la Història, al llarg del segle XX almenys tres generacions hem anat cavalcant damunt d’un vector de component ascendent.

Però ara fa deu anys (gairebé dia per dia) la fallida de Lehman Brothers (vegeu aquí) i el consegüent esclat de la bombolla immobiliària ens va posar davant d’un crisi profunda i de dimensions planetàries. Va ser precisament per aquella època quan polítics, opinadors, tertulians i altres depredadors van començar a escampar com un mantra la idea que tot allò que estava passant tenia un motiu: “havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats”, deien. Una conclusió interessada, mentidera, malèvola i tramposa a la qual jo, sempre que en tenia oportunitat, responia amb un “parla per tu, que a casa sempre hem tingut molta cura de no estirar més el braç que la màniga”.

I com jo,  molts.

Però, com sol passar amb els mantres, a força de sentir-nos-ho dir a totes hores vàrem acabar interioritzant el concepte arxivant-lo, amb raó o no, en el racó on apleguem els complexos de culpabilitat.

Si a això hi afegim un fet difícilment discutible com és que, per primera vegada després de molts anys, la generació dels nostres fills no viurà millor que la nostra (un canvi de tendència en aquell vector ascendent al qual feia referència més amunt) és molt comprensible que els avis d’ara ens sentim una mica més empesos encara a ajudar tant com puguem els nostres fills, que són els qui, a fi de comptes, han entomat la part més dura de la crisi. (*)

Pot semblar trist, però és el que tenim. O, com diria el clàssic: així s’escriu la Història.

———————————————————————————————–

(*)  Una prova més que confirma la meva teoria sobre el fet que quan portem un fill al món subscrivim automàticament una pòlissa d’angúnies, maldecaps i patiments de caire vitalici. És a dir, una pòlissa de la qual no ens deslliurem fins que ens instal·len a la caixa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *