Un dia agitat… i especial (seixanta-quatrena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila:

Estic segur que, amb sis anys complerts el passat maig, el teu cervell ja comença a emmagatzemar moments i dies que resistiran el pas del temps i que, per tant, evocaràs d’aquí a molts anys. Potser sóc jo, que em faig massa il·lusions, però en tot cas sàpigues que pels que t’envoltem de més a prop aquest dia de la Mare de Déu de la Mercè (que mentre t’escric aquesta carta és a punt d’acabar) el recordarem durant molt de temps.

El dia tenia una fita molt especial, una cosa que habitualment no fem: tu i jo estàvem citats a Ràdio 4 per intervenir en un programa entre les 4 i les 5 de la tarda en el qual es parlaria dels avis. De com es viu actualment el paper d’avi i quin reconeixement, o no, té aquesta figura en la nostra societat.

Jo hi anava com a convidat en qualitat, és clar, d’avi. I tu hi anaves com a néta perquè durant tres minuts la locutora et faria algunes preguntes.

La meva experiència d’uns quants anys en el món de la ràdio em feia afrontar la cita amb un desig especial i, pel que fa a tu, no seria pas la primera vegada que trepitgaves uns estudis de ràdio i que, fins i tot, hi deies alguna frase que després els tècnics deixaven enregistrada per utilitzar-la com a reclam. Penso, per exemple, en el del programa “Casa Babylon” que cada setmana el teu pare fa a iCatFM.

Avui, però, crec que era diferent. Més exactament, tu  –que sabies que et farien mantenir una breu conversa en directe, sense correccions posteriors– semblava que et prenies el repte d’una manera molt seriosa. Tant, que podria jurar que “estaves nerviosa”. I això, a la pràctica, ha comportat un matí i un migdia d’acció trepidant que ha arribat al clímax quan hem arribat a l’emissora i hem pujat a l’estudi per saludar a tothom que ens esperava.

Val a dir que la fusta de radiofonista l’has demostrada quan has respost amb gran aplom i seguretat les tres o quatre preguntes que t’han fet. I, a més a més, t’has quedat d’allò més cofoia quan la conductora del programa  –la Sílvia Tarragona—  ha lloat davant del micròfon el timbre de la teva veu.

Després, hem tornat a casa i tot seguit hem anat a la fàbrica Damm per trobar el pare  –la mare aquests dies és a França— i celebrar els 40 anys de la teva padrina Céline. Tot plegat ha representat la culminació del dia excitant i esverat que has viscut. Per això, quan els avis hem marxat cap a casa  –ja sense tu–  hem comentat de quina manera agafaràs el llit aquesta nit i com dormiràs, de plana, totes les hores que el cos et demanarà després de tants nervis i tant desgast.

Però…

… el que ningú no sap és que aquesta diada de Festa Major tan farcida d’activitat a casa nostra ha tingut un moment irrepetible i màgic. Un d’aquells moments que donen sentit a la iniciativa que vaig tenir un bon dia de començar a escriure’t cartes, perquè em sembla que si, per casualitat, quan siguis més gran recordes aquest dia com un seguit d’estones carregades de xivarri, nervis, crits, presses i esverament et farà gràcia saber que hi ha hagut una estona  –una senzilla estona que només hem viscut tu i jo–  que ha fet que aquest dia sigui singular.

La cosa s’ha produït en el taxi que ens ha tornat a casa. Un trajecte de deu o dotze minuts de calma absoluta. Sorties de la ràdio després d’haver fet el teu paper i d’esperar que jo acabés la meva participació i suposo que el retorn a la “normalitat” t’ha provocat una reacció inesperada de relaxament perquè durant tot el trajecte has estat callada i gairebé immòbil amb el cap reposant en el meu braç mentre que la teva mà dreta envoltava un dels meus dits sobre el seient.

Era el mateix gest instintiu que tot els nadons fan d’aferrar-se a una mà més gran que la seva tot buscant recer. Suposo que et trobaves tan a gust que no t’has mogut ni quan he hagut de fer alguns equilibris per treure el mòbil amb una sola mà i preparar les fotografies que il·lustren aquest apunt.

Després, enmig del xivarri de la festa a la fàbrica Damm i de la teva constant bellugadissa d’una punta a l’altra jo pensava en el meu secret: la fortuna d’haver compartit aquells escassos minuts d’intimitat amb tu.

Privilegis d’avi que surt a la ràdio amb la seva néta, en podríem dir…

(Si fas click al damunt la imatge creix)

————————————————————————-—————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *