La meva crítica de “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, de Joan Margarit.

L’últim llibre de Joan Margarit  –en aquest cas, no de poemes sinó de records d’infantesa i joventut– m’ha semblat molt remarcable i la bona gent de Vilaweb m’ha donat l’oportunitat d’explicar-ne els motius. El 12 de setembre em varen publicar l’article (vegeu-lo aquí) el contingut íntegre del qual podeu llegir també a continuació.

 

Joan Margarit: viatge als orígens del poeta i de l’arquitecte

(Article publicat a Vilaweb el dimecres 12 de setembre de 2018)

No fa gaires mesos el poeta i arquitecte Joan Margarit va complir vuitanta anys i ara ha volgut celebrar-ho amb els seus lectors mitjançant un obsequi molt especial en forma de llibre, titulat Per tenir casa cal guanyar la guerra, transcripció quasi exacta d’un vers del poema ‘Primera nit a Forés’, inclòs en el llibre Es perd el senyal, del 2012.

Com ell mateix s’apressa a puntualitzar en les primeres pàgines, no tenim a les mans un llibre de memòries sinó de records. Més concretament, un text en el qual ha volgut «bussejar exclusivament en els records que hagin quedat dins la ment i tractar d’entendre per què encara hi són. I, en aquest cas, què tenen a veure amb la construcció dels meus poemes». Margarit, un autor que sol tancar els reculls de poesia amb epílegs que orienten el lector sobre el sentit final d’allò que acaba de llegir, defineix aquest aplec de records com «l’epíleg més extens que he escrit. Un acompanyament necessari a la meva obra poètica».

S’entén, doncs, que l’autor ha volgut fer un exercici d’introspecció fins als moments i les circumstàncies que donen origen a la seva vocació poètica i, a partir d’aquí, mirar de trobar el sentit de tot plegat, de la seva vida i dels seus escrits. Un exercici que ja ens avisa també que no tindrà continuació perquè, situat en la senectut, «després que hagi passat, no hi seré per a explicar-la. Segur, doncs, que aquí s’ha d’acabar aquesta narració» i que es tanca el 1964 quan, a vint-i-sis anys, cursa l’últim any de la carrera d’Arquitectura.

 

La solitud, la guerra
No crec que m’equivoqui si dic que el mot més repetit en aquest llibre és ‘soledat’, seguit molt de prop (ja al títol mateix, sense anar més lluny) per ‘guerra’ i complementat per un trio de mots que hi són íntimament lligats: ‘por’, ‘derrota’ i ‘misèria’, tant a escala material com espiritual. Respecte d’això, Margarit és lúcid i implacable –«es podria dir que l’única sort dels que vàrem néixer en aquella època va ser que, durant la nostra vida, ja mai més coneixerem un país més trist i llòbrec que aquell on vàrem obrir els ulls»– i, sense patetisme, parla del seu creixement com a infant en contacte amb la soledat, valorant allò que pot tenir d’aprofitable, perquè, al cap i a la fi, «el lloc més solitari i fred pot ser un refugi». Per això, quan evoca el temps viscut a Girona confessa que «ha estat el descobriment de la soledat com una condició i alhora un territori on el pensament propi pot construir sistemes de supervivència importants». Un antídot ben singular, doncs, al dolor i a l’infortuni.

 

Domicilis provisionals
Les circumstàncies especials de la seva família fan que l’infant Joan Margarit sovintegi els canvis de domicili i de ciutat. De Sanaüja, on neix, el veiem passar per llocs com Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Figueres, Girona i el Port de la Selva (i no estic segur de ser exhaustiu) fins al descobriment de Tenerife, on la família es desplaça a viure el 1954 (i uns anys després a Las Palmas), abans del retorn definitiu a Barcelona.

Tant el pare com la mare formen part de la legió dels derrotats a la guerra. Ell, arquitecte de professió, aconseguirà una feina al ministeri franquista d’Obres Públiques, concretament al departament de ‘Regions devastades’, de poc relleu, sota sospita i en destins allunyats de casa. La mare, mestra a Rubí, aportarà a l’economia familiar la seguretat d’una feina estable. La imatge del pare, sempre lluny a causa de la feina, traspua inseguretat i poca confiança en ell mateix; la mare, en canvi, també marcada per la por, l’expressa mitjançant un caràcter dur, enèrgic i poc amant d’expansions afectives.

El contrapunt d’aquesta situació és l’àvia, sempre a prop, sempre a l’abast. Una àvia inculta del punt de vista social o literari però que «té una comprensió profunda de l’amor que, per a ella, és l’únic lligam profund entre els membres d’una família. Ella m’ensenya la força dels qui tenen la sort de néixer bones persones…». És a dir, en aquella època encara dominada pel gran paraigua negre de violència i mort que va ser la guerra i els anys posteriors, el record de l’àvia es manté poderós i reviurà bastant temps després en Joana, la filla del poeta: «Tindré vora meu al llarg de la meva vida dues persones així, una suma de bondat i d’aquesta aparent ignorància que oculta una altra saviesa. Seran l’àvia a la infància i, més de vint anys després, la Joana, una de les filles que tindrem la Mariona i jo, afectada d’una minusvalidesa mental. El misteri. Totes dues seran la meva principal referència íntima de salvació personal.» Els lectors de Joana, aquell bellíssim recull de l’any 2002, copsaran millor que ningú el significat d’aquestes paraules.

 

‘Almenys ja no hi ha guerra’
Amb el pas dels anys, a mesura que l’autor entra en l’adolescència, veiem com les figures del pare i de la mare es matisen. Amb el pare sorgirà el recurs a la cultura, una complicitat i un guiatge que li permetran d’entrar en contacte amb els museus i l’art, amb l’arquitectura de la ciutat passejada, amb les parades de llibres del mercat de Sant Antoni i amb les sessions dominicals de lluita lliure al Gran Price.

A la mare, li deurà «la tranquil·litat vital que fa referència a coses com menjar de tot, no haver de fer mai cap esforç per ser estricte en les qüestions d’higiene i urbanitat, no ser malgastador, no tenir capricis estranys o difícils…»

En aquest ambient el jove poeta comença a bategar. Descobreix els plaers de la lectura, la música i el cinema i, alhora, sap mostrar-se clement amb les limitacions de l’època que arrosseguen els pares, els mestres i tanta gent marcada per la pèrdua: «Com puc comprendre el que han patit, el que pateixen, per jutjar-los? El país està terroritzat per tota mena d’autoritats físiques i morals, i això coexisteix amb una sensació de ‘almenys ja no hi ha guerra’. Perquè per dura, cruel, injusta que sigui la pau, la guerra ho ha estat més, molt més.»

El veiem passar per l’escoltisme de mossèn Batlle (amb poc entusiasme, val a dir) i, en contrapartida, per la mateixa època al Port de la Selva descobreix la mar i escriu: «alguna cosa ha quedat encaixada, ha trobat el seu lloc». Però potser un dels moments més aclaridors del llibre és quan Margarit, un poeta descriptiu i detallista, comença a trobar els lligams, l’amor i la claredat, d’allò que seran les seves dues vocacions: «una obsessió per lligar amor i claredat, per intentar dotar el sentiment d’amor o afecte cap a persones, coses i llocs de la màxima claredat possible, una característica que hauré de desenvolupar amb els anys, no ja en l’arquitectura pròpiament dita, sinó en el Càlcul d’Estructures i, sobretot, a l’hora de compondre els futurs poemes.»

 

El càlcul d’estructures
Sempre m’havia cridat l’atenció el fet que un poeta tan notable com Joan Margarit fos, alhora, un professional de nivell altíssim en la part,  diguem-ne, més prosaica de l’arquitectura: el disseny i càlcul d’estructures. Ara ja en sé la raó: l’aiguat que el 25 de setembre de 1962 va derivar en inundacions mortals al Vallès. Aquella nit Joan Margarit, un noi de vint-i-quatre anys, acompanya el pare a l’hotel Avenida Palace, on l’equip d’arquitectes del ministeri ha establert el seu centre d’emergència. «Viure –doncs– de prop aquest drama col·lectiu em fa percebre que una part fonamental del món de l’arquitectura és el de la seguretat dels edificis, i aquesta presa de consciència m’empeny cap al Càlcul d’Estructures. Intueixo que és una especialitat que, indirectament, em proporcionarà unes eines poderoses en l’aprenentatge d’un rigor que ja valoro en els poemes dels grans poetes que llegeixo i estudio.»

Dos anys després Margarit és a punt de graduar-se i ja té molt clar que viu «sense fissures i creixent jo mateix a través d’uns estudis científics que ja no deixaran de conviure d’una manera noble i neta amb la Poesia. M’haurà salvat tenir prou seny perquè no em destruís ni el fet de confondre-la amb la vida ni el fet de confondre-la amb un ofici, com ja estan fent, segons la meva opinió, alguns dels poetes socials de la ‘generació dels 50’.»

 

Parets de totxana sense arrebossar
Un capítol important dels records de Joan Margarit és dedicat a Tenerife, la nova destinació del pare, l’any 1954, amb una situació professional bastant més consolidada. En aquell noi de setze anys el canvi és radical: «l’entorn per a mi ha canviat amb brusquedat, ha passat de forma clara a ser favorable per primera vegada.» Tenerife és l’illa del tresor, un indret endreçat, net i sense «els grollers estucs escrostonats o les desastroses parets de totxana vista que algú s’estalvia d’arrebossar i pintar, tan comuns a Catalunya», en què li passa una cosa nova: «Em sento feliç. A vegades, en la meva vida, ho seré tant com aquí. No més.» I on, per acabar d’arrodonir el quadre, un bon professor li descobreix Antonio Machado, cosa que li obre camí cap a un descobriment encara més important: Pablo Neruda.

Els anys viscuts en la placidesa d’aquella illa l’acompanyaran tota la vida, es reflectiran en la seva obra i, com no podia ser altrament, ocuparan un lluminós espai de preferència en el repertori de records que ara Joan Margarit ha volgut compartir amb tots nosaltres.

Un repertori escrit amb el cor, amb aquella placidesa que atorga la vellesa d’una existència viscuda a flor de pell. Em sembla que era Elias Canetti qui deia que la infantesa esdevé més plena a mesura que envellim i, certament, ‘plena’ és la paraula més adient. Els primers anys són evocats per Margarit sense filtres de coloraines, amb una prosa clara i directa que no apel·la a la filigrana innecessària i que, des de la plenitud, ens ofereix un retrat d’infantesa i joventut que el lector no pot evitar de contemplar amb molta emoció i també, per què no reconèixer-ho, amb un polsim d’enveja.

 

El mètode Margabux
Abans de cloure aquest comentari em permetré una breu expansió personal: la primera vegada que vaig tenir notícia de l’existència de Joan Margarit va ser els primers anys de la dècada dels setanta, durant els meus estudis d’aparellador. En l’assignatura d’estabilitat (és a dir, de càlcul d’estructures) vaig haver de recórrer a una publicació que encara conservo que es deia Método Margabux para el cálculo de estructuras porticadas ortogonales. Era un extens repertori de taules de suport a l’elaboració d’uns càlculs a mà que anys després els ordinadors van començar a fer més de pressa i amb molta més fiabilitat.

La marca Margabux era la contracció dels cognoms dels dos catedràtics d’estructures de l’Escola d’Arquitectura que havien ideat el mètode: Joan Margarit i Carles Buxadé, dos noms que posteriorment hem vist units professionalment en un munt de projectes de gran importància.

Com és notori, de Margarit, se n’ha parlat molt. En canvi, la figura de Carles Buxadé, que no fa poemes, també té unes dimensions culturals i humanístiques que em semblen dignes de remarca. No entraré en detalls, però no estaria tranquil sense aprofitar aquesta avinentesa per exposar la meva intuïció que fóra molt interessant d’aprofundir en la vida, obra i personalitat de Buxadé. Ací en deixo la proposta i tant de bo algú s’animi a arreplegar el guant. Estaria la mar de bé.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *