Un agost amb la millor de les companyies: els articles de Carles Capdevila (9).

(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie)

Arreglar és un verb preciós si es conjuga bé.

(Article publicat al diari Ara el 8 d’abril de 2016)

Una amiga em discuteix el meu ús habitual del concepte “arreglar el món”, perquè li sembla massa optimista. Troba que amb prou feines podem aspirar a millorar-lo. Des que m’hi ha fet pensar, encara m’agrada més, la idea d’arreglar. El món necessita ara més verbs que substantius, menys reflexió abstracta i més acció, i verbs concrets.

Com a fill de fuster artesanal dels que arreglaven taules, mobles, portes, finestres i cadires, sé que el millor que et pot passar és que una cosa espatllada tingui arreglu. I que una cosa arreglada no és nova, sempre té marques, és imperfecta. Però torna a funcionar, i exhibeix la veterania en la cicatriu, que li recorda la fragilitat i ens anima a vigilar més, a tenir-ne més cura perquè allò esquerdat i recosit no es trenqui del tot.

També sé que un dels desastres més grans ha sigut la cultura de l’usar i llençar, i de l’obsolescència programada. Quan et diuen que és més barata una impressora nova que arreglar-la has de calcular el cost social de la contaminació, la sobredosi de residus i la imbecil·litat que suposa anar sobreproduint. La tendència s’ha estès a les relacions personals, tendim més a canviar de persones que a reparar vincles ja establerts, però sense èxit. Canvia de parella o d’amics els cops que vulguis, però els antics continuaran allà, no hi ha reinvencions netes, no es pot reiniciar des de zero, el passat sempre ens acompanya.

No podem somiar amb un nou món, sinó treballar per arreglar, amb les mans, aquest tan espatllat. I que tindrà rastres dels abusos, del canvi climàtic, de la sobreexplotació, de tanta injustícia. Reparar un moble o una peça de roba es fa des de l’estima, des de la modèstia de saber que no sempre pots estrenar, però també des de l’ambició de gaudir de peces perdurables.

(La sèrie continua aquí amb més articles de Carles Capdevila)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *