Un agost amb la millor de les companyies: els articles de Carles Capdevila (8).

(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie)

Reunionitis, comissionitis i missatgitis.

(Article publicat al diari Ara el 7 d’abril de 2016)

No ho digueu a ningú, que encara em convocaran a alguna, però des que no faig reunions de feina sóc el doble de feliç i el triple d’eficient. Tinc temps per fer coses, perquè he alliberat les hores que perdia parlant-ne.

Les reunions són imprescindibles en els treballs en equip, evidentment, però haurien de ser moltes menys, més breus i més eficients. I amb conclusions i deures i responsables, no tertúlies permanents on cada departament s’ocupa de vigilar l’altre i es generen bloquejos i es posposen les decisions fins a la propera reunió, a la qual ningú no haurà avançat gaire perquè entremig haurà estat reunit. Aquesta tendència absurda, lluny d’aturar-se, creix. A les empreses ja hi comença a haver qui té com a única missió estar reunit, i en va convocant a dojo per omplir el seu dia, impedint als que treballarien que ho puguin fer.

La reunionitis no és una plaga única. Ve acompanyada de la comissionitis, que consisteix a evitar els problemes o mirar de distreure’ls convocant una comissió que ho estudiarà. Cap pressa per resoldre-ho, més aviat tirem pilotes fora i ja farem uns documents que demostrin que no hi havia res a fer, o que allò no és una responsabilitat nostra, que és dels altres.

Si la reunionitis i la comissionitis no ens paralitzessin prou, la tecnologia, sempre diligent, ens procura l’oportunitat de fer mails conjunts que permeten anar posant en còpia gent diversa i anar rebent respostes tot el sant dia, de manera que la responsabilitat es dilueix, la safata d’entrada es col·lapsa, sembla que estàs informat de tot però no saps ben bé res, ni res és del tot teu.

El món es col·lapsa i ens passem el dia reunits, fullejant correus col·lectius i creant comissions, no fos cas que ens poséssim a treballar i ho acabéssim arreglant.

(La sèrie continua aquí amb més articles de Carles Capdevila)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *