Florència: cor i ànima de la Toscana.

Aquest article va ser publicat (vegeu aquí) per Vilaweb el mes d’agost passat dintre d’una sèrie que es deia “Ciutats passejades” i que aplegava articles de diversos autors.

Us en reprodueixo la versió íntegra ja que els dos primers paràgrafs no varen aparèixer en l’article publicat. Aprofito l’avinentesa per afegir-hi les fotografies que l’il·lustraven i de les quals en sóc autor.

 

Florència: cor i ànima de la Toscana

(Article publicat a Vilaweb el dilluns 6 d’agost de 2018)

Tot i que Florència disposa d’aeroport propi  –l’Amerigo Vespucci, força petit malgrat el rang d’internacional que ostenta i situat a uns deu quilòmetres de la ciutat–  una bona part dels vols entre Catalunya i la capital de la Toscana aterren al Galileo Galilei de Pisa, un aeroport igual de petit i d’internacional que l’altre però situat a vuitanta quilòmetres de distància.

Si no hi ha gaire circulació o no s’hi fan obres (Itàlia és un país “in ristauro” permanent) el trajecte dura una mica més d’una hora per una “superstrada” paral·lela al riu Arno que té un nom curiós (si més no per qui el veu per primera vegada): FI-PI-LI. És a dir, les lletres inicials de Firenze, Pisa i Livorno, les tres ciutats més importants del seu recorregut. Tot i no ser general, aquest sistema de les inicials l’he trobat també en altres indrets d’Itàlia.

Sense arribar a les inquietants multituds de Venècia, passejar per la zona monumental de Florència pot resultar una experiència neguitejant i esgotadora per la densitat de turistes per metre quadrat que s’hi apleguen. Sobretot els mesos d’estiu. Així doncs, si voleu que el vostre descobriment de la capital de la Toscana es faci en les millors condicions possibles us dono dos consells: programeu la visita entre octubre i març i, per poc que pugueu, poseu-vos sota la tutela d’un bon guia.

El viatge entre l’aeroport de Pisa i Florència permet al visitant començar a copsar la suavitat de la natura d’aquell país per bé que l’autèntic paisatge toscà (el que, per entendre’ns, trobareu retratat en els anuncis de pasta i pizza, i també com a teló de fons de la Gioconda) és el de la Val d’Orcia, situada molt més al sud i catalogada per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Una passejada pels indrets de visita obligada a Florència podria començar a l’Spedale degli Innocenti -Hospital dels Innocents- inaugurat el 1445 i que és una de les primeres obres arquitectòniques de Brunelleschi. A poca distància trobareu la Galleria dell’Accademia amb dues referències obligades sortides de les mans de Michelangelo: l’espectacular David (l’autèntic; el de la Piazza della Signoria és una còpia), de 1504, i, a la mateixa sala, un conjunt de mitja dotzena d’escultures potents i inacabades que representen uns esclaus i una Pietà datats uns quinze anys després.

 

Fra Angelico, des de sota

A menys de cinc minuts de la Galleria della Accademia teniu una altra de les grans fites de Florència: el Museu de San Marco, l’antic convent dominicà on va viure Fra Angelico entre 1442 i 1445, al moll de l’os del “Quattrocento”; és a dir, del Renaixement.

Una recomanació important: pareu molt de compte quan pugeu l’últim tram de l’escala que us mena al primer pis perquè justament quan s’acaben els graons, emmarcat perfectament en el forat de la porta i situat en la paret del davant per tal que la contemplació del visitant sigui gradual i en sentit ascendent -com qui mira el cel- trobareu el fresc de l’Anunciació de Fra Angelico. Després, passejant per la resta de les dependències d’aquella planta trobareu en cada cel·la un fresc del mateix autor, tots en una ubicació lògica a primer cop d’ull, tret de l’Anunciació que ocupa un lloc en el mur del corredor que pot semblar estrany. I ho semblaria encara més si no haguéssim tingut la immensa sort que el traçat d’aquella escala del convent, pensat per accedir a l’Anunciació de forma ritual i solemne, es mantingui sense canvis després de sis-cents anys. Dit altrament: el recorregut de l’escala és una part essencial de la contemplació de la pintura de l’angèlic beat.

(Fra Angelico vist per sota i d’amagat dels vigilants)

Sortint de San Marco agafeu la Via Cavour i a uns tres-cents metres en direcció a l’Arno trobareu a mà dreta el Palazzo Medici Riccardi (1444), un esplèndid edifici amb una rotunda i poderosa façana de pedra (era la residència dels Medici) en l’interior del qual s’hi allotja una altra meravella: la petita “Cappella dei Magi” (capella dels Mags), situada a la planta noble i amb els murs coberts amb els frescos bellíssims i molt ben restaurats de Benozzo Gozzoli fets cap a 1460 que reprodueixen una escena panoràmica: una llarga processó de personatges a peu i a cavall que acompanyen els Mags camí del portal de Betlem i que és un complet inventari de retrats dels personatges que tenien algun paper important a la ciutat i a la cort florentina durant el “Quattrocento”.

Seguint el mateix carrer –que ara es diu Via Martelli— arribareu a la Piazza del Duomo on s’hi apleguen tres joies més: el Baptisteri, de planta octogonal, considerat un dels edificis més antics de la ciutat (segle XII) amb un esplèndid conjunt de tres portes amb relleus de bronze que representen imatges bíbliques; el campanar dissenyat per Giotto de 85 metres d’alçada i acabat en el segle XIV; i la Basílica de Santa Maria del Fiore, la catedral de Florència, acabada el 1446 amb l’espectacular cúpula de Filippo Brunelleschi construïda sense cap bastida de suport mitjançant un enginyós sistema autoportant que avui encara s’estudia en totes les escoles d’arquitectura del món. L’esforç de pujar els quasi cinc-cents graons, amb trams d’amplades diverses i poca comoditat en general, queda compensat amb la vista de la ciutat que des d’allí es domina. I si el dia és prou assolellat i l’hora és l’adient podreu veure com es projecta l’espectacular ombra de la cúpula sobre els edificis que envolten el Duomo.

   (El Campanile de Giotto)

(L’ombra de la cúpula damunt la ciutat)

Quatre o cinc minuts després el caminant arriba a la Piazza della Signoria, espectacular com només ho poden ser les places centrals italianes, amb uns quants monuments i un parell d’edificis que destaquen de la resta: el Palazzo Vecchio, seu secular de l’administració de la ciutat, i la Loggia dei Lanzi, un porxo obert per dos costats que allotja una mostra d’escultures provinents del fons dels Medici.

 

Els Uffizi; és a dir, les oficines

La Loggia dei Lanzi és la introducció perfecta a la Galleria degli Uffizi, el gran museu de Florència que ocupa, com el nom indica, l’edifici on hi havia les oficines des de les quals els Medici dirigien els nombrosos afers comercials (i dels altres) que durant almenys dos segles van fer grans la ciutat i, de retruc, la família. Un poderós conglomerat de governants, guerrers, mecenes, comerciants, cardenals i papes que feia tronar i ploure.

Els Uffizi ocupen un edifici en forma de lletra “U” amb dos costats llargs i un molt més curt que dona directament al riu Arno. L’estructura i distribució interior deuria ser ideal pels afers administratius que atenia però, segons els experts, la seva funcionalitat com a espai al servei del màxim lluïment de les obres d’art que s’hi exposen és bastant discutible. No es pot tenir tot…

Com tots els museus importants el fons dels Uffizi és impressionant i la visita podria durar més d’un dia, però si voleu una selecció d’obres imprescindibles la meva tria es decanta per la Mare de Déu amb el Nen, de Giotto, l’Anunciació, de Simone Martini, la Maestà di Santa Trinitá, de Cimabue, la Batalla de San Romano, de Paolo Uccello, la Verge i l’Infant, de Filippo Lippi, els dos retrats dels Ducs d’Urbino, de Piero della Francesca, i quatre meravelles que comparteixen sala: la Primavera i el Naixement de Venus, de Botticelli, i l’Anunciació i l’Adoració dels Mags, de Leonardo da Vinci (aquesta darrera obra, per cert, inacabada).

Una altra cosa que em sembla imprescindible de veure (i que sol passar desapercebuda del visitant atrafegat) la trobareu just a pla de carrer, a banda i banda del pati des d’on s’accedeix al Museu. Em refereixo a les fornícules que separen les columnes que aguanten la façana i que allotgen unes quantes estàtues de toscans il·lustres nascuts el Quattrocento i el Cinquecento. Una selecció enlluernadora que demostra que en aquells dos-cents anys i en una zona de territori no gaire extensa hi va haver un seguit de màgiques conjuncions astrals que varen propiciar el naixement de gent de tant nivell i talent com Giotto, Donatello, Guido Aretino, Niccola Pisano, Benvenutto Cellini, Michelangelo Buonarrotti, Leonardo da Vinci, Andrea Cesalpino, Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Niccolo Macchiavelli, Galileo Galilei, Amerigo Vespucci, Leon Battista Alberti i uns quants més, tots amb la seva estàtua representativa… Poca broma, doncs, amb la Toscana.

Després de la immersió en els Uffizi el trajecte ens porta cap al riu Arno que travessarem pel Ponte Vecchio amb els seus tradicionals establiments de joieria i bijuteria. Es tracta d’un dels espais amb més acumulació de turistes de la ciutat i pot rivalitzar perfectament amb un altre pont de similar martiri pel vianant si és dels que pretenen passejar-hi amb calma: el de Rialto, a Venècia.

(El Ponte Vecchio damunt de l’Arno)

 

Cap a la Santa Croce

En arribar a l’altra riba la nostra ruta gira cap a l’esquerra a través del Lungarno, el passeig que voreja el riu. Hi passejarem fins al següent pont -el Ponte alle Grazie- molt menys concorregut i, tot travessant-lo, enfilarem cap a la Santa Croce per la Via dei Benci. Considero important fer-ho per aquest carrer precisament ja que és l’indret ideal per descobrir de cop la imponent bellesa, gairebé coreogràfica, de la Piazza di Santa Croce on hi ha l’església franciscana més gran del món -es va inaugurar el 1442- i que, a la vista de tanta bellesa concentrada en tan poc espai, a Stendhal li va provocar la famosa síndrome que porta el seu nom quan el 1817 va visitar el monumental temple.

(La Santa Croce)

La Basílica de la Santa Croce és, a més a més, un panteó de les glòries itàliques ja que en el seu interior hi ha les sepultures de gent com Galileo Galilei, Rossini, Macchiavelli, Michelangelo Buonarrotti, Marconi, Leon Battista Alberti i Leonardo Bruni, entre molts altres, sense oblidar el monument a una florentina universal i benemèrita -Florence Nightingale, inspiradora de la infermeria moderna (1820-1910)- que trobareu en el claustre. Annexa a la Santa Croce hi ha la Cappella dei Pazzi, un edifici concebut com a recinte funerari de la família Pazzi de petites dimensions però un monument a l’harmonia i a les proporcions dissenyat per Brunelleschi (ja se’m perdonarà, però aquest harmònic i quasi minimalista equilibri de les formes arquitectòniques em produeix la mateixa sensació d’espai ordenat i ben concebut que el pavelló Mies van der Rohe a Montjuïc).

(Cappella dei Pazzi)

Camí de la Piazza della Signoria trobem el Museo Nazionale del Bargello que fareu molt bé de visitar, sobretot si sou amants de l’escultura, modalitat a la qual està dedicat.

No s’ha acabat encara el repertori de meravelles de Florència. En queden unes quantes separades un pèl del trajecte principal que he detallat fins ara, un trajecte que sense aturar-se enlloc representa un passeig d’una hora aproximadament a pas viu, però que demana un mínim de quatre o cinc dies per veure-ho tot amb deteniment.

Em centraré amb tres esglésies molt properes al trajecte que hem fet fins ara. La primera és Santa Maria Novella, amb la Cappella Strozzi, decorada amb frescos de Filippino Lippi, una Creu de Giotto molt notable, i l’esplèndida Trinità, de Masaccio, com a fites imprescindibles.

(Santa Maria Novella)

La segona fita és a l’altra riba de l’Arno. Em refereixo a la Cappella Brancacci, situada a l’interior de l’església de Santa Maria del Carmine, amb una decoració pintada al fresc cap al 1425 per Masaccio que justifica plenament la visita a la ciutat.

La tercera església és la Basilica de San Lorenzo, una de les més grans de Florència, construïda per Brunelleschi i amb la capella funerària annexa dels Medici on es poden veure les magnífiques tombes esculpides per Michelangelo entre 1520 i 1530. També és digna de ser visitada, en el mateix conjunt d’edifi-cis, la Biblioteca Laurenziana i molt especialment l’escala dissenyada també per Michelangelo Buonarrotti.

 

El mercat i la Piazza della Repubblica

A la sortida és molt recomanable visitar el mercat de San Lorenzo, el central de la ciutat, i tot el conjunt de botigues de la zona. Si voleu comprar pasta italiana a preu de mestressa de casa florentina aquest és el lloc ideal per fer-ho. Això sí, la pasta us la vendran en paquets normals -i a preus normals- sense cap decoració a base d’espigues de blat i cintes amb la bandera italiana que tant agraden als turistes.

Tornant cap al centre és obligat el pas per la Piazza della Repubblica. Aquí destaco tres indrets: la llibreria Feltrinelli que hi ha a tocar i que és el lloc on compro música italiana d’ara i de fa cinquanta anys quan visito Florència. De can Feltrinelli, quan he buscat una referència concreta, per antiga que sigui, gairebé mai he sortit amb les mans buides i és just que quedi consignat aquí.

El segon indret és el Caffè Gilli “locale d’impor-tanza storica dal 1733” on és obligat degustar el cafè i alguna peça de pastisseria de la casa. De difícil oblit. El tercer indret, a pocs metres de la Piazza, és el Palazzo Davanzatti, un edifici del segle XIV en el qual s’ha reconstruït la manera com es vivia en les cases florentines. Un museu en el qual no hi ha obres d’artistes prestigiosos però, en canvi, s’ha intentat transmetre al visitant com era la vida quotidiana a l’interior de les cases de la ciutat.

No puc deixar de banda la referència a un altre edifici renaixentista que val la pena de visitar: el Palazzo Pitti, a uns tres-cents metres travessat el Ponte Vecchio. I, ja posats, feu una ullada als jardins de Boboli, just darrere del Palazzo, i no us estranyeu si us trobeu amb gent capficada pels racons i amb un llibre de Dan Brown a les mans. Uns quants episodis truculents d’una de les últimes novel·les de l’eixerit autor americà tenen com a escenari precisament aquest jardí…

Per acabar, si voleu contemplar Florència des d’un punt una mica elevat és obligat agafar un taxi o un autobús fins al Piazzale Michelangelo (el meu moment preferit és un parell d’hores abans de la posta de sol) i amarar-se sense pressa de la bellesa serena d’aquella ciutat que aplega el cor i l’ànima d’una de les regions més singulars i belles del planeta: la Toscana.

(Florència des del Piazzale Michelangelo)   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *