Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie)

Ha de ser molt trist, tristíssim

(Article publicat al diari Ara el 22 de setembre de 2015)

Ha de ser trist aixecar-te cada matí sense cap altra il·lusió que frustrar la dels altres. Cap més projecte que anar repetint que el projecte dels altres està equivocat.

Ha de ser especialment trist si treballes en política, l’art de transformar les coses, i tot el que tens són excuses cuinades per impedir avançar: els bancs marxaran, Europa ens expulsarà, això és il·legal. Dedicar-te presumptament a fer possibles les coses i convertir-te en un simple altaveu de l’això no pot ser.

Ha de ser trist aixecar-te enfadat amb el somriure i l’esperança dels altres. Ha de ser tristíssim haver-te de dedicar a espantar avis i àvies amb la idea que perdran la pensió que han suat tota la vida, a veure si esgarrapes algun vot desesperat. I més trist serà quan vegis que la gent gran té por, però també dignitat, i ni així deixaràs de ser insignificant.

Ha de ser tristíssim veure com les teves sigles es van encongint, la caiguda és estratosfèrica, i haver d’anar repetint que guanyaràs, per acontentar els padrins, per allargar l’agonia.

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d’un front a favor. I veure que no el pots fer, que no sumes. Que ni les quotes de pantalla ni els centímetres de paper ja no són garantia de res, que la gent ha crescut i ha après a desconfiar de discursos tan servils amb els poders.

Ha de ser trist no tenir res a oferir, ni agenda pròpia, ni eines de seducció. Tenir a penes quatre fantasmes per brandar, i prou.

Ha de ser trist pensar que quan els néts et preguntin a què et dedicaves, hauràs de respondre que la teva missió era intentar què no passés res, que els altres no se’n sortissin. I que, per sort, vas fracassar.

(La sèrie continua aquí amb més articles de Carles Capdevila)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!