Totxanes, totxos i maons

Els més veterans ho recordaran: en els primers anys seixanta va adquirir una gran celebritat el pare Patrick Peyton, un sacerdot irlandès que es passejava per diverses ciutats españoles presentant la “Cruzada del Rosario en familia”, una iniciativa que va ser acollida amb gran entusiasme pel règim franquista (no us perdeu això: set minuts i mig per sucar-hi pa) i que tenia com a eslògan “La familia que reza unida permanece unida”.

Quan ahir al matí uns bons amics lleidatans em van passar la notícia  —“No t’ho perdis, tot Lleida en va plena”, em deien–  de la promoció de l’alcalde Àngel Ros al càrrec d’ambaixador d’España a Andorra que es farà oficial després de la reunió del Consejo de Ministros d’aquesta setmana, i, sobretot, quan em varen facilitar alguns detalls diguem-ne col·laterals de l’operació em va semblar que aquella operació propagandística del nacionalcatolicisme de fa més de cinquanta anys destinada a enfortir la família tornava a revifar. Això sí, amb estètica 155 i aromes propis del PSOE. El d’aquí i el d’allí.

Aniré al gra, que a la trama d’aquest poc edificant sainet no li calen retòriques complementàries per fer aparèixer el vermell a les galtes: quan la moció de censura al PP va triomfar i Pedro Sánchez va arribar a La Moncloa, a l’alcalde de Lleida des de 2004 i president del PSOE d’aquí Àngel Ros li va faltar temps per postul·lar-se com a substitut del delegat español Enric Millo (una aspiració –substituir en Millo!!!– que ja denota la talla del fins ara ocupant de la Paeria que, reforçat amb uns quants regidors de Ciudadanos, el desembre de l’any passat no va fer res que fos útil per plantar cara a la ignominiosa incautació cap a Sixena de les peces del Museu de Lleida).

Tot i la rapidesa amb què Àngel Ros va maniobrar, des de Madrid es va decidir que el càrrec no seria per a ell sinó per a la senyora Teresa Cunillera, diputada del PSOE al Congreso de los Diputados des de fa unes quantes legislatures. Com a premi de consolació al nostre home se li va oferir una ambaixada i el càrrec de subdelegat español a Lleida per a una persona afí a ell.

Davant de la nova situació l’eixerit Ros va picar alt i va demanar l’ambaixada a Roma (hi ha qui diu que va ser la del Vaticà), proposta que no va obtenir el “placet” de la vella diplomàcia romana a causa, oficialment, del desconeixement que el candidat tenia de la llengua italiana. La consolació final d’aquesta rifeta ja la coneixem: ambaixador a Andorra i avall, que és a propet de casa i s’hi parla el català.

La segona part del sainet la protagonitza el senyor José Crespín, una veritable perla que si ha pogut fer carrera política ha estat pel fet de ser gendre d’Àngel Ros que fa set anys el va posar al capdavant del seu Gabinet a la Paeria. El senyor Crespín, que si no és més perillós és perquè el càrrec no l’obliga a dur uniforme, ha estat qualificat de “persona agressiva i intolerant” després que el passat mes de març, arran de la inauguració al Museu de Lleida de l’exposició sobre el presos polítics censurada per la Fira Arco de Madrid, va agredir a una dona (vegeu aquí) que demanava la llibertat de tots els empresonats pel 155 i els seus esbirros i que es va enfadar molt davant el cinisme de Ros d’acostar-se a la mostra (vegeu també aquí).

Ras i curt, doncs: lo Paer cap a Andorra, el gendre de subdelegat español a Lleida i tants caps tants barrets.

Ja ho predicava el pare Peyton: una família unida pot arribar molt lluny.

I a fe de Déu que a la Paeria de Lleida ha quedat prou demostrat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!