Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui et parlaré de Carles Capdevila, un periodista que va morir l’any passat molt jove però que ha deixat una petja prou forta com per considerar que el seu ideari no només és vigent, sinó que és imprescindible per a tothom que busqui referents per fer avançar el món cap a la concòrdia, la civilitat, la decència i el progrés moral.

La idea de parlar-te’n em va venir fa uns dies quan l’àvia i jo assistíem a la festa musical del Casal d’Estiu on has passat gran part del mes de juliol. Quan jo era petit això dels casals d’estiu no existia i, per tant, no puc fer cap valoració de com m’han influït, però tu ja n’has viscut uns quants i desconec quins records te’n quedaran quan siguis una persona adulta.

Veient el magnífic espectacle que havíeu preparat amb els monitors del Casal de l’Escola de Música i d’Arts Escèniques MusicActiva et confesso que en un moment determinat vaig sentir, a part d’una gran admiració, un punt d’enveja que miraré de raonar-te tot seguit.

Hi ha moments de la vida dels nois i de les noies que tenen una textura molt especial  –gairebé màgica, ritual–  que als avis, i en gran part també als pares, ens són vedats. Són aquelles càpsules de temps i espai en les quals esteu a l’escola amb els mestres i dintre de les quals passen coses petites, però summament importants. Coses com la preparació per a la vostra entrada en la societat que us envolta i de la qual heu sorgit. Podria allargar-me més però crec que el resum del que et vull dir és que els que ens quedem fora d’aquesta càpsula mai sabrem valorar prou la feina que els mestres fan amb vosaltres.

I el mateix diria de la feina  –dintre d’una altra càpsula molt similar a l’anterior–  dels monitors de lleure.

Doncs bé, l’amic Carles Capdevila va ser una persona que va consagrar bona part de la seva vida a lluitar per situar al més amunt possible l’opinió dels ciutadans vers els mestres, els monitors de lleure i les altres persones que dediquen la seva vida a treballar per fer de vosaltres persones de bé, gent decent.

I, com no podia ser altrament, aquell dijous a la tarda al pati de l’escola del Parc Güell em va venir al cap un article de fa uns quants anys del Carles en el qual parlava de tot això. Un article preciós que és molt millor que el llegeixis directament mentre jo, estimadíssima, em retiro discretament fins a la propera carta.

Entusiasme sospitós

(Article publicat al diari Avui el 30 de maig de 2007)

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dóna l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

————————————————————————-————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

————————————————————————-————-

(La sèrie sobre Carles Capdevila continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!