Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

A molt poques hores d’acabar l’operació en l’altre ull escric un apunt breu per destacar un fet que val la pena de consignar: quan m’he llevat fa una estona per primera vegada en seixanta anys a la tauleta de nit no m’esperaven les ulleres que m’han acompanyat dia rere dia des de la infantesa.

Fita, doncs, important (a nivell domèstic, és clar) que queda aquí consignada.

Això i l’estrany record que tinc de l’estona de l’operació  –uns vint minuts aproximadament–  en la qual vaig estar molt sedat però conscient del que passava al meu voltant. Un estat summament peculiar perquè ara em recordo a mi mateix inventant mentalment una espècie de microconte que, més o menys, feia:

“Una veu alarmada es va obrir pas dintre del seu cervell emboirat per la sedació: “¡Doctor, por Dios, así no!”. Després, uns murmuris indesxifrables i, tot seguit, el tacte balsàmic d’uns dits diferents…”

El títol, naturalment, hauria de ser “Quiròfan”.

O potser “Sedació”, tot i que podria ser perillós perquè veig que la llopada del PP vol augmentar la càrrega penal de la sedició. I com que a aquesta colla de cafres no els ve d’una lletra i acostuma a tirar pel dret  —“Joder, que estos no se vayan, que nos quedamos sin su pasta”, pensen i no diuen–  encara em tocaria el rebre…

(Continua –i s’acaba– aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!