La carta de Pompeu Fabra (apunt per a veterans) (i 2).

(Vegeu aquí l’article inicial)

La reacció de Pompeu Fabra en adonar-se que anava a emprar la llengua castellana per adreçar-se a persones amb les quals sempre parlava en català  –una reacció dictada pel sentit comú–  pot semblar normal (perquè ho és) als lectors de quaranta anys en avall, que tota la vida han estat escolaritzats en català.

Però per a la gent de la meva generació, els que vàrem pujar amb l’escola franquista dels anys 50 i 60 (o abans i tot), és una reacció que, tard o d’hora, en algun moment hem experimentat (*). En les nostres vides hi ha hagut un dia (cap a la dècada dels 70, potser) en el qual ens vàrem adonar de l’absurd que era fer coses com penjar a la nevera una nota en castellà —“Compra leche y pan”, per exemple–  perquè la llegís la persona amb qui compartim la vida i amb la qual mai hem parlat altra llengua que no fos la catalana.

Passant a l’experiència personal he de dir que l’A. i jo, que vàrem començar a caminar junts a finals dels anys seixanta, mai ens hem escrit en cap altra llengua que no fos el català, per bé que les nostres notes estiguessin farcides d’errades. Ho torno a dir: ara pot semblar que no té cap mèrit, però  fa mig segle no era tan senzill.

Pel que fa a la meva època de pertinença al ram de la construcció totes les meves anotacions per al consum propi relacionades amb la feina eren escrites (malament) en català. I si havia de fer-ne alguna adreçada a col·laboradors amb qui em relacionava en català no cal dir que emprava sempre aquesta llengua.

Moltes vegades  –parlo dels últims anys 70–  la gent, mancada de costum, em preguntava per què ho feia. I quan els responia que, simplement, era una mostra de normalitat i els feia veure la gran absurditat que representa adreçar-se per escrit a una persona en una altra llengua diferent de l’habitual, gairebé tothom ho entenia. (**)

Una mostra de normalitat, ho repeteixo. Perquè (vegeu l’apunt d’ahir) ja ens ho deia el Mestre Fabranomés tenim una sola llengua. Així de senzill.

I tanmateix complicat, si ens atenim al que ens està tocant de viure…

———————————————————————————————

(*) En aquest sentit em sembla molt interessant i oportú reproduir les frases inicials d’un article que Pompeu Fabra va publicar a La Vanguardia el 22 de març de 1892. Es titulava “Sobre la reforma lingüística y ortográfica” i detallava la seva posició en la polèmica sorgida aquells anys entre els defensors de l’ortografia considerada tradicional i els nous aires que anunciaven Fabra i els seus companys de la revista “L’Avenç” (que, per cert, incialment es deia “L’Avens”):

“En la escuela me enseñaron pésimamente una lengua que nunca he logrado hablar bien y que jamás escribiré con soltura. En cambio, no me enseñaron ni a leer ni a escribir la mía. Al salir de la escuela, sabía escribir al dictado el castellano, en que no hubiera podido redactar dos líneas, y no sabía escribir las palabras del idioma en que hablaba.”

Lectors veterans: us sona, oi?

 

(**)  Com a complement i il·lustració de tot això us recomano que llegiu aquesta Totxana de fa una pila d’anys. Tants com tretze.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *