Ulls (en procés de restauració (3).

(La sèrie comença aquí)

El cervell té mecanismes d’autodefensa que funcionen de meravella. La prova és que quan ens toca de viure alguna experiència poc agradable es posa en acció per arxivar-la ràpidament en un racó del seu magatzem. I gràcies a això, a aquesta facilitat per oblidar els mals tràngols, anem tirant de veta.

Ho estic experimentant aquests dies que (d’una manera molt relativa, m’apresso a dir-ho; totes les males experiències fossin com aquesta) em toca passar per una situació que estic segur que oblidaré tan bon punt l’hagi superada: resulta que tinc un ull ja operat, el dret, que, pel que observo, funciona molt bé i tinc l’altre, l’esquerre, que espera intervenció el proper dijous 26 i que funciona fatal.

Certament, ara encara tinc les ulleres per reduir el problema, tot i que no em serveixen per a gaire cosa perquè quan me les poso veig relativament bé amb l’ull esquerre i pèsimament amb el dret, el renovat, que no necessita en principi cap graduació.

La solució –si vull llegir, per exemple–  fóra tapar-me l’ull dret i avall, però la sensació és tan estranya que prefereixo no fer res. A partir del dia que m’operin l’altre ull la situació canviarà, però no de seguida perquè, sí, podré desar en un calaix les ulleres (ja no em serviran per a cap ull) però tampoc podré llegir amb comoditat.

M’explico: tot i que per a mi dir adéu a les ulleres no era un objectiu primordial, sembla que amb l’extracció de les cataractes i la inserció d’una lent intraocular a cada ull la meva visió de lluny serà correcta i les úniques ulleres que necessitaré seran per veure-hi de prop. Principalment per llegir i escriure a l’ordinador, al mòbil i als suports on fins ara tota la vida s’havia llegit i escrit.

Però aquest mesurament del resultat de les dues intervencions necessita un període d’adaptació dels ulls a la nova situació. Un temps de millora gradual que no baixa de tres setmanes després de la darrera intervenció. Dit d’una altra manera: encara trigaré una mica a tenir unes ulleres que m’ajudin a llegir i (segurament no caldrà) a veure-hi de lluny.

Una veritable murga que, com he dit en començar, oblidaré de seguida o, com a molt, recordaré com un període de penitència inevitable i obligat abans d’arribar al nirvana final.

Però de moment, quan estic en ple merder, la situació és força emprenyadora.

Un pal, com es diu ara. Brrrr…

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *