Totxanes, totxos i maons

He pres una decisió i em sembla que no m’he equivocat: els apunts d’aquest mes d’agost que som a punt d’estrenar els dedicaré a recordar una figura que fa un any ens va deixar prematurament i que cada dia que passa esdevé més necessària: el periodista Carles Capdevila.

La meva relació personal amb en Carles la vaig explicar en aquest apunt escrit l’endemà de la seva mort. Us recomano que el recupereu i el llegiu amb calma (fins i tot l’article, més antic, que hi trobareu enllaçat cap al final). És un text breu que parla d’alguna faceta poc coneguda de la rica personalitat del meu amic.

La idea de muntar aquesta sèrie d’estiu m’ha vingut després de fer la tercera o quarta lectura  –ja n’he perdut el compte; hi torno cada vegada que necessito carregar-me d’energia positiva–  del recull d’articles “La vida que aprenc” (Arcàdia Editorial) que es va publicar l’abril de l’any passat. Un llibre que l’autor encara va tenir temps de promocionar durant la festa de Sant Jordi i que, com no podia ser altrament, va ser un dels més venuts aquell dia.

L’ordenació dels textos que he triat  –quinze en total, cada dilluns, dimecres i divendres–  és cronològica. Comença amb un parell d’articles de 2006 i 2007 publicats al diari Avui i s’acaba amb l’últim que va publicar (“Diguem-nos coses boniques”) quatre dies abans de morir al diari Ara del qual va ser fundador i director entre 2010 i 2015. I ja aviso que, entremig, s’escolarà una carta a la meva néta en la qual el Carles hi serà present. Ho veureu molt aviat.

Us desitjo, doncs, un bon estiu i unes millors lectures entre les quals m’agradaria que figurés aquesta selecció que us he preparat. El Carles Capdevila és una persona que hauríem de tenir sempre present i crec que no ens podem permetre el luxe d’oblidar-lo.

Tinc raó o no?

(Article publicat el 25 de gener de 2006 al diari Avui)

Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n’hi ha de menyspreables, hi ha gent que s’acosta a la veritat i n’hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d’acord amb la màxima que cal buscar sempre l’acord. Qui no ho ha patit a l’escola? Un imbècil pega a un bon xicot, i si l’adult de torn té vocació d’intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-li més i l’altre procuri no provocar-lo. I si l’única provocació era existir, què ha de fer, suïcidar-se?

Sovint hem d’acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N’abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l’oferta inicial, hauran encarit el producte un 500 %. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l’acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d’anestesiar l’ètica, s’aboquen al cinisme més pur. Van d’estrategs, però no passen d’un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me’n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me’n trenquis només una, i tots contents.

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!