L'”Ulisses” de Joyce: si fa no fa com una “demo” informàtica.

He, he… ho tinc comprovat i no falla. Cada vegada que faig esment d’allò que Pep Albanell va dir-me fa una pila d’anys a propòsit de l’Ulisses de James Joyce  –“és impossible escriure de la mateixa manera després de llegir l’Ulisses que abans d’haver-ho fet”–  sempre hi ha algú que, intrigat per la frase, em demana que la detalli més, que expliqui què vull dir exactament.

La primera vegada que m’hi vaig trobar va ser a l’Aula de Lletres (vegeu aquí) en el meu primer curs de professor (aviat farà, uf, vint-i-cinc anys). Recordo que vaig dedicar les primeres sessions a introduir els alumnes en el món de Joyce començant pels llibres preparatoris —Dublinesos, el Retrat… etc.– i que vaig acabar, és clar, amb l’explosió d’energia que és l’Ulisses.

Jo aleshores tenia molta llana al clatell (més que ara) i encara que sembli mentida no portava cap resposta preparada per justificar una afirmació com aquella. Potser perquè en el fons m’imaginava que els alumnes captarien la idea i no farien preguntes. Però em vaig equivocar i quan una alumna em va demanar que ho expliqués més clarament vaig rumiar uns segons i vaig improvisar una resposta que amb molt pocs retocs és la que m’ha servit des d’aleshores.

Recordo al lector que aquesta escena va tenir lloc el 1994, una època en què les relacions dels ciutadans amb la informàtica eren encara molt precàries. Així, doncs, vaig respondre:

“Imagineu-vos que us acabeu de comprar un ordinador que fa mil meravelles a grans velocitats i que preteneu que us ajudi a millorar la vostra feina. Però resulta que vosaltres, d’informàtica, no en sabeu gairebé res. Feu servir, potser, un programa de tractament de textos amb el qual centreu títols, poseu cursives o negretes, copieu i enganxeu textos i poca cosa més.

Continueu imaginant que quan l’aparell arriba a casa vostra un professional informàtic l’instal·la i us el posa en marxa. Quan ho té ja tot enllestit us demana que seieu al seu costat i davant dels vostres ulls va desplegant el repertori de programes que l’aparell porta integrats i que us permeten fer càlculs, crear bases de dades, generar informes amb gràfics estadístics, organitzar la vostra agenda, fer etiquetes, taules i un munt de coses més.

Com, per exemple, escriure. I aleshores obre el programa de tractament de textos mentre us demostra que les prestacions que té van molt més enllà de centrar títols, marginar, posar negretes o duplicar paràgrafs. L’informàtic t’ho acaba de demostrar: aquell aparell ho pot tot.

Després et quedes sol amb l’aparell i vas fent el que pots.

Doncs bé. En aquesta història el llenguatge  –l’eina fonamental de l’escriptor–  és l’ordinador que t’acabes de comprar i el senyor Joyce és l’informàtic que amb l’Ulisses, la seva magistral “demo”, t’ensenya que tu també tens a l’abast una eina que ho pot tot. L’Ulisses és la demostració més completa que s’ha fet fins ara que amb l’únic recurs del llenguatge l’escriptor pot transmetre al lector totes les sensacions (és a dir, les percepcions dels personatges a través dels seus cinc sentits) i tots els pensaments (és a dir, la manera com s’encadenen, es combinen i es barregen les idees i els sentiments dintre del cervell) que un ésser humà és capaç de generar.

I aquí ve la reflexió de Pep Albanell: a partir del moment que t’adones de com pot arribar a ser de potent el llenguatge, quan veus fins a quins límits d’expressivitat i exhaustivitat poden arribar les paraules, cada vegada que t’asseguis a escriure seràs conscient del valor de l’eina que tens entre mans i, lògicament, la teva actitud serà molt diferent de quan tot aquest immens potencial t’era desconegut.”

C’est tout.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *