Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 de juliol de 2018
1 comentari

Ulls (en procés de restauració) (1).

Dilluns a la tarda. Trec tots els medicaments de la bossa que m’han donat a la farmàcia i m’adono que a diferència de les pastilles pel col·lesterol o la hipertensió, que solen presentar-se amb capses acolorides, les capses de molts medicaments per als ulls tenen un disseny i un format molt assemblat que t’exposa al risc de confondre’ls. Com si, a sobre, els laboratoris trobessin un plaer especial per posar a prova als pobres vellets que no tenim la mirada gaire fina per a filar tan prim.

No són moments rutinaris, els que ara visc. Ja ho sé. Per això faig  –i escric–  coses rares. Com, per exemple, agafar totes les gotes, pomades, apòsits i altres remeis que m’he d’anar posant a partir d’ara mateix i fins al dijous, que m’operaran de cataractes a l’ull dret (i dos dijous després, a l’esquerre); agafar tots els remeis, dic, situar-los damunt de la taula de la terrassa amb una disposició que recorda vagament els gratacels de Manhattan (sóc molt viatjat, jo) i fotografiar-los per il·lustrar aquest apunt. Sense oblidar l’inquietant detall de les ulleres negres estil Stevie Wonder que també anaven en el lot i que durant els primers dies m’han de protegir de la llum massa intensa.

Llegeixo el patracol (en llengua juleia) que m’han donat a la clínica on m’operaran i que m’explica amb detall tot el que he de començar a fer ara mateix (i, de passada, el tradueixo a la llengua pròpia): “Tres dies abans de la cirurgia: neteja de parpelles dos cops al dia amb Estila, tovalloletes estèrils, una gota d’Azydrop cada 12 hores en l’ull a intervenir i una altra de Diclofenaco Lepori (fot-li nom!) també cada 12 hores.”

Ja ho he dit més amunt els dies 12 i 26 d’aquest mes m’operaran de cataractes. Tothom em diu –començant per l’A. que ja va passar per això fa nou anys–  que és una operació molt senzilla i que els resultats són espectaculars. Alguna cosa d’això deu ser veritat perquè recordo que mon pare es va operar amb vuitanta-sis anys i va quedar la mar de bé.

“Resultats espectaculars” en el meu cas vol dir que m’insertaran en cada ull (brrr, no vull imaginar-m’ho) una lent intraocular que, pel que el metge explica, farà que ja no necessiti les ulleres per veure-hi de lluny. Un fet no gens trivial perquè resulta que des de fa seixanta anys la primera cosa que faig cada matí tan bon punt poso els peus a terra és buscar a la tauleta de nit les ulleres i posar-me-les.

En fi… mentre la meva néta sàpiga que sóc el mateix senyor de sempre que s’inventa contes per a ella ja m’estarà bé. Així doncs, sembla que notaré una gran diferència entre l’abans i el després. Cosa que em plau, no cal dir-ho. Per bé que entre l’abans i el després hi hagi l’entremig  –els quinze dies entre la primera operació i la segona– que serà una mica de bojos perquè conviuré amb un ull perfecte al costat d’un altre que ja no supera la ITV.

Bé, tothom està ja avisat. O sigui que no m’emprenyeu gaire perquè durant unes setmanes funcionaré a mig gas. I a sobre fa molta calor.

Ara que m’hi fixo, però, veig que el panorama no convida a gaires pirotècnies. Mireu, si no, el que també em diu sobre els primers dies després de l’operació el patracol a què m’he referit més amunt (aquesta vegada el copio directament en l’original juleio): “No hacer actividades que necesiten fijar la vista de cerca (leer, coser, etc.)” i, sobretot, un alarmant “Puede ver la televisión desde el primer momento” que m’esgarrifa només de pensar-hi perquè jo, la televisió, no la miro gairebé mai.

Una bona amiga que llegeix habitualment les meves cosetes em diu que provi a escriure les experiències d’aquests dies perquè poden ser útils a altres persones. “Ho petaries. I si en el títol hi poses la paraula ‘cataractes’, més”, em diu aparentment convençuda (tot i que encara no sé si se’n fot o no).

Confesso que no ho acabo de tenir clar, francament. Però, vaja, de moment he posat un número 1 entre parèntesis al costat del títol –sense el mot que tant li agrada a l’amiga–  d’aquest apunt. Talment com si fos l’inici d’una sèrie que no sé si tindré ganes de continuar-la o material suficient que la faci atractiva per als meus lectors.

Podria dir que “em fa cosa” escriure sobre tot això si no fos que quan em vaig jubilar, el desembre de 2013, la meva absoluta manca de pudor va quedar prou demostrada quan al llarg de setze  –setze!–  apunts (aquest va ser el primer) vaig explicar amb tots els ets i uts la crònica del meu trànsit de la vida laboral a les “classes passives”.

O sigui, que no asseguro res. Com diuen de Nàpols, “nulla è certo, tutto è possibile”.

 

(Continua aquí)

 

  1. Benvolgut: podem donar gràcies a Déu de poder-nos operar en el segle XXI. Fa anys l’operació de cataractes obligava al pacient a estar immòbil durant uns dies i el risc d’infecció planejava com un fantasma. Avui dia les millores de la tècnica i les lents intraoculars més l’antibioticoteràpia ha fet que el risc d’infecció estigui per sota de l’1 per mil. Quan em van operar a mi, si no recordo malament, el risc estava avaluat en 6/100.000 més o menys les possibilitats que et toqui la grossa de Nadal.
    El que no sé si sabràs és com es va descobrir que les lents intraoculars eren la solució ideal per aquest tipus de cirurgia. Igual que molts dels descobriments mèdics va ser fruit d’una observació casual. T’acompanyo un link per si és del teu interès o el dels teus lectors.

    https://areaoftalmologica.com/la-cirugia-cataratas-historia-milagro-medico-cotidiano/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!