Totxanes, totxos i maons

No fa gaire un bon amic italià amb qui comparteixo l’interès per l’arquitectura em va confessar que una de les coses que més li van cridar l’atenció la primera vegada que va visitar Barcelona eren els ferros per pujar i baixar mobles situats al capdamunt de les façanes.

Aquestes peces de ferro en voladís i amb una anella a la punta són un element característic de moltes de les cases de la ciutat i molt especialment de l’Eixample tot i que ara, amb els nous sistemes mecànics de mudança, la seva funció ja ha passat a la història. Són, però, testimonis muts d’unes èpoques encara no gaires llunyanes en què s’hi penjava una corriola per moure a força de braços amunt i avall de la façana mobles, si hi havia canvi de veïns, o materials diversos si, per exemple, hi havia paletes fent obres en algun pis.

(Si feu clic al damunt, la imatge creix)

He esmentat la meva ciutat, que és la que conec més a fons, però estic segur que aquests artefactes tan pràctics i senzills es deuen trobar a la capçalera d’edificis situats en molts altres indrets. Si més no, això és el que li vaig respondre al meu amic quan em va fer aquella confessió que no dubto a qualificar de sorprenent per a mi ja que, a força de veure aquestes peces en el meu paisatge urbà habitual, havien arribat a passar-me totalment desapercebudes.

L’anècdota em serveix per entendre que és a la mirada on s’amaga la clau que obre tots els panys, que deia Estellés. Ens cal aprendre a mirar, a percebre amb ulls nous allò que habitualment la rutina fa que ens passí desapercebut.  Recuperar la innocència de primera mirada (SEMPRE hi ha una primera vegada que mirem les coses) encara que sigui maldestra o curta de documentació. (*)

Contemplar un paisatge, una pintura o un edifici és com llegir un llibre. A cada relectura copsem més i millor els recursos de l’ofici que hi ha esmerçat l’autor. Però la bona lectura (i la bona mirada) és sempre la primera: la que fem amb la mentalitat neta de prejudicis i oberta a la sorpresa.

Potser és per això que quan viatjo a algun lloc que ja conec (generalment Itàlia) acompanyant persones que no hi han estat mai procuro posar un punt d’èmfasi a la visita de segons quins llocs.

I ho faig tot seguint un petit ritual que em sembla que és eficaç: ens acostem a poc a poc fins a un punt a tocar de l’indret que els vull ensenyar. Aleshores els demano que s’aturin i que es preparin per acollir la bellesa que estan a punt de contemplar per primera vegada. A continuació avancem unes passes, ens encarem a allò que volíem veure i dediquem un minut a observar-lo en silenci.

Ho he fet així a la Santa Croce (Florència), des de la Via dei Benci; a la Catedral de Cefalú (Sicília), des del Corso Ruggero; al Palau Ducal d’Urbino, per sota, des de la Via Giacomo Matteotti; a la Val d’Orcia des del mirador de Pienza; o amb la meravellosa Madonna del Parto (en una sala quasi a les fosques de l’antiga escola de Monterchi, a la Toscana).

Potser estic posant “més pa que formatge” (com els agrada dir als locutors de Catalunya Ràdio), però tinc la impressió que quan sabem aprofitar a fons una primera mirada totes les que vénen a continuació són diferents. Més profitoses, com si diguéssim.

Si més no és el que em passa amb els ferros per pujar mobles a les façanes de la meva ciutat: aquella primera mirada del meu col·lega italià ha aconseguit que ara, quan vaig pel carrer, de tant en tant faci una llambregada cap amunt i, tot veient-los a dalt dels edificis, pensi que sóc a casa i que tot és al seu lloc.

————————————————————————————————-

(*) A propòsit del que explico avui em sembla summament recomanable la sèrie de passejades pel centre de Barcelona que han organitzat els Amics del MNAC per a la segona quinzena de setembre amb el títol “¿Què descobrim quan parem i alcem la mirada?” i que té com a objectiu fer-nos adonar de l’existència d’un munt de detalls artístics situats al capdamunt d’alguns edificis que per a la majoria de la gent –passejant amb el cap cot–  passen absolutament desapercebuts.

Trobareu més informació aquí i aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!