Un article de Xavier Roig i un altre de Salvador Cardús al diari “Ara”.

Us reprodueixo un parell d’articles publicats recentment al diari Ara. Un (aquest) del meu admirat Xavier Roig, vell conegut dels seguidors d’aquestes Totxanes, i un altre (aquest) del no menys admirat Salvador Cardús. Tant en u  cas com en l’altre els destacats en vermell són meus.

 

El pitjor dels perills: l’amnèsia tova

(Article de Xavier Roig publicat al diari Ara del divendres 8 de juny de 2018)

Tot escoltant els discursos que es van fer arran de la moció de censura a Rajoy, em van començar a envair unes certes pors. No criticaré pas el sentit del vot dels partits independentistes catalans. Res justificava mantenir institucionalitzats a l’executiu espanyol la corrupció i l’odi a Catalunya. Les pors, però, m’assetgen en veure arribar una esquerra amb capacitat, un cop més, de fascinar fàcilment el progressisme català. Un progressisme intel·lectualment fofo que, vet aquí el perill, té un ascendent important sobre l’opinió pública catalana.

Si encara som on som –vull dir que no hem reeixit a desempallegar-nos d’Espanya– és perquè no acabem de conèixer-nos prou. Sempre recomano l’assaig ‘Quina mena de gent som’ de Gaziel. Al meu entendre, hi ha tres elements als quals, penso, Catalunya hauria de fer atenció. El primer és la nostra absoluta falta de sentit estratègic. El segon és voler ignorar la distància existent entre el que diem que farem i allò que, després, tenim coratge de dur a terme. I el tercer és aquest sentimentalisme, aquesta tendència a la llagrimeta fraternal, que no és simplement un posat estètic sinó una realitat de fons. Els dos primers defectes s’han posat a prova els últims temps. El tercer es posarà a prova a partir d’ara.

Amb el discurs del senyor Iglesias vaig tenir la sensació que s’estava iniciant una altra etapa en la qual, de manera subliminar i amable, se’ns demanarà amnèsia. Una amnèsia orientada a fer una certa ‘tabula rasa’ igualitària que sempre m’ha fastiguejat. Haver acceptat que la dictadura de Franco havia estat igual per a tots va constituir un greu error. Franco mai va voler veure anorreada la cultura murciana, per exemple. I, com he repetit manta vegades, Andalusia mai ha necessitat un partit nacionalista perquè el PSOE ja li feia la feina. Institucionalitzant el transvasament estructural de recursos econòmics de Catalunya cap a aquell territori. O consolidant el ‘cafè per a tothom’, que, ara, impossibilita una sortida enraonada al nostre problema. Quan el senyor Iglesias, per abordar el problema català, va lloar la figura de Felipe González per l’altura de mires que, segons ell, va demostrar a l’hora de reconèixer Andalusia com a nacionalitat històrica, vaig començar a comprendre els riscos als quals, un cop més, ens enfrontarem.

No soc partidari de la rancúnia. Però tampoc soc partidari de l’amnèsia gratuïta. Si es tracta d’avançar en els interessos de Catalunya, perfecte. Agafem el farcell de retrets i el desem al calaix de la tauleta de nit. Però, sobretot, no ens enganyem respecte a qui és qui. Respecte a quins són els comportaments a l’hora de la veritat –que han quedat demostrats–. Tot això no ho hem d’oblidar. Els que ara pujaran al poder a Madrid saben que per enganyar els cargols cal posar-los en aigua freda, a foc molt lent. No pas com fan els del PP, que els tiren directament a l’aigua bullent.

Em temo que aviat es posarà en escena el tradicional vodevil ibèric que apel·la a la solidaritat entre els pobles i nacions (compte!) peninsulars. El discurs fraternal que ja es va encetar a l’època de la Segona República –em sorprèn aquest consens per assegurar que va ser un període idíl·lic–, que es va reencetar per la Transició i que ha propiciat, fins fa quatre dies, que aquells que denunciàvem l’espoli fiscal del contribuent català fóssim titllats, a casa nostra, d’insolidaris. Parlo del progressisme català que projecta determinats vicis sobre una societat amb tendència a esdevenir antiliberal. Habituada a utilitzar la paraula ‘social’ ‘ad nauseam’. Una societat que, fins que no s’ha demostrat que eren els únics defensors de la democràcia, ha viscut plàcidament convençuda que el món anglosaxó (a més de Suïssa) no era res més que una colla de fatxes. Parlo d’aquest progressisme català que de forma automàtica es va apuntar a titllar injustificadament el president Torra de racista, però que ignora els qualificatius de “puto holandés” o els comentaris sobre “las tetas de Ana Rosa…” expel·lits per un individu al qual, lamentablement, Pedro Sánchez considera vàlid per ser, agafeu-vos, ministre de Cultura.

Ara és el moment d’assenyalar tots aquests perills. De recordar tot el que ha succeït els últims anys i mesos. No pas per mantenir la rancúnia, sinó per defensar els nostres interessos amb radicalitat. De no oblidar les barbaritats perquè, no s’enganyin, quan es donin les condicions, els de Madrid hi tornaran. La veritable cara de molts ja s’ha evidenciat. No ens hauria de fer recança recordar que els de la sucursal dels que ara manen a Madrid van ajudar els prevaricadors a posar uns innocents a la presó. I tot mentre ballaven.

 

Qui és més optimista?

(Article de Salvador Cardús publicat al diari Ara del dimarts 12 de juny de 2018)

Qui és més optimista: qui creu que és possible una reforma constitucional de l’estat espanyol per fer-lo veritablement federal, fins al punt de fer renunciar els catalans a les seves aspiracions sobiranistes, o qui confia que, tard o d’hora, Catalunya serà independent? Aquesta és una altra de les grans preguntes que expliquen quines són les veritables divisions polítiques –que no socials– del nostre país, i els tipus d’interessos que les sostenen.

Certament, hi ha una altra alternativa probablement més àmpliament i més secretament defensada per les elits econòmiques i polítiques: que ni una cosa ni l’altra són possibles i que, per tant, el millor és quedar-se en el qui dia passa any empeny. És a dir, que l’única manera de deixar de ser un somiatruites és acomodar-se –amb il·lusió!, que deia aquell– a l”statu quo’ actual, per bé que sigui tan incert i inestable que ni permet tornar a la pau funerària de l’autonomisme, ni permet mantenir-se indefinidament en el fangar judicial en què estem empantanegats.

És, doncs, en aquest marc que cal valorar l’aterratge a Catalunya de la nova ministra socialista de Política Territorial, Meritxell Batet. Efectivament, dels mateixos autors de l’“estaven avisats” –per justificar el tancament d’un Parlament democràtic, la suspensió del Govern legítim i l’empresonament i exili dels seus membres–, ara la ministra amplia el guió dient que la solució passa per una reforma “urgent, viable i desitjable” de la Constitució espanyola, per tal de “renovar el pacte territorial de 1978”, dit així, com qui ignora en quines condicions de xantatge va ser signat.

Deixem de banda el fet que, tècnicament, “reforma de la Constitució” i “urgència” sigui una contradicció en els termes. I que “viable” i “desitjable”, amb les majories que hi ha a Espanya, signifiqui “retrocés autonòmic” i “recentralització”. L’eufòria per l’estrena del càrrec pot haver enlluernat les expectatives de la ministra. Però, en canvi, cal prendre nota del parell d’‘arrimadassades’ que feia en una entrevista a la premsa amiga, coincidint amb la visita a la colònia. Primer, del retret al Govern que ells van contribuir a arrabassar “de no representar tots els catalans i catalanes de fa molt temps”. I segon, de donar crèdit a “la degradació d’una convivència que era exemplar”. Però, sobretot, m’apunto que d’aquest conflicte no se’n sortirà amb un referèndum –“no es tracta de votar”–, sinó dialogant “en un clima de confiança i lleialtats mútues”, que, a tot estirar, s’aconseguiria acostant els presoners polítics –la ministra ho veuria “amb bons ulls”– i els exiliats a presons catalanes. Marededéu!

De tot plegat en trec algunes conclusions. Una, que Espanya mai no tindrà res a dir a l’aspiració sobiranista catalana, pacífica i democràtica. Dues, que després de les experiències passades –antigues i recents– és decebedor observar la facilitat amb què alguns tornen a entrar al cercle viciós d’una suposada reforma de l’Estat en sentit federal. Vista la crítica al “tenim pressa” processista de dotze anys, rieu-vos del que pot suposar el cercle viciós d’una “urgent” reforma constitucional (i noteu l’originalitat de no parlar de “bucle”, una paraula que Joan Coromines considerava ben poc catalana “i que fóra desitjable eliminar del tot”).

El cert és que la pregunta amb què començava l’article no es pot respondre només en funció de l’optimisme o el pessimisme d’uns i altres, sinó sobretot dels seus interessos i aspiracions. I de la santa paciència de tots plegats, esclar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *