“Barcelona, els problemes venen de lluny”, de Xavier Roig.

Un altre article de Xavier Roig al diari Ara que subscric de punta a punta. Podeu llegir-lo aquí però per si de cas l’enllaç fa figa us l’he reproduït aquí sota. Els destacats en vermell són meus.

 

Barcelona, els problemes venen de lluny.

(Article de Xavier Roig publicat al diari Ara el divendres 25 de maig de 2018)

Tot just fa unes setmanes vaig llegir una notícia que, si fa no fa, parlava sobre la insatisfacció dels veïns de Barcelona. Si mal no recordo, aquella bona gent es preguntava: ¿de qui és la culpa d’haver arribat al desastre actual? Per a mi la resposta és evident: la culpa és dels barcelonins. De la majoria dels barcelonins, almenys.

Al meu entendre, els problemes van començar a covar-se arran d’unes Olimpíades exitoses. I aquest és un fet que recordo perfectament perquè em costava més d’una discussió amb amics i col·legues de feina. Sempre vaig mantenir que la cosa acabaria malament. Després de les Olimpíades vaig entreveure que aquella Barcelona –per a alguns grisa, per a mi entranyable– esdevindria una ciutat despersonalitzada, repoblada per un ambient absolutament neguitós i xavacà. S’havia decidit afavorir el passavolant multicultural per sobre del barceloní.

N’hi ha que sostenen que Pasqual Maragall va ser un bon alcalde. En discrepo radicalment. Penso que va portar la frivolitat progressista al govern de la ciutat. A la política en general. Cal comprendre un principi bàsic. Unes Olimpíades les organitzen els que governen, per a benefici propi. Per apoltronar-se en el poder o per projectar-se a nous càrrecs, tot inflant-se per a la immortalitat. Els països enraonats no necessiten organitzar festes per unes inversions que els governs han de dur a terme d’ofici. Aquesta excusa sempre m’ha semblat grotesca. Sobretot tenint en compte que Catalunya patia, ja aleshores, un dèficit de balances fiscals enorme, que l’alcalde i el seu partit coneixien perfectament. I que quan algú ho denunciava, com aquest columnista va fer amb una colla d’amics, era acusat d’insolidari –la paraula ‘xenòfob’ encara no s’havia posat de moda–. No únicament pel PSOE, no, sinó també pels socialistes catalans, a qui, a l’època, no ho oblidem, els queia la bava davant d’Alfonso Guerra i de Felipe González.

L’error dels barcelonins, al meu entendre, no només va consistir a no adonar-se d’aquella enorme frivolitat que copava el consistori i de la qual el Cobi fou l’astracanada plàstica més emblemàtica. Va ser molt pitjor caure en la trampa del xovinisme local mal entès. Un patrioterisme de campanar que, en molts casos, encara roman viu. En lloc de treballar per sentir-se satisfets en una ciutat on viure (Lió, Milà, Stuttgart…) es va optar per la supèrbia del provincià. El que queda satisfet en impressionar algú amb l’aparador del menjador de casa. Extemporaneïtats com ara “situar Barcelona al mapa”, “obrir-se al mar” i “donar-se a conèixer” van copar el discurs municipal de l’era Maragall. I aquest esquer va ser mortal.

Malgrat tot, res hauria estat possible si la ciutat no s’hagués deixat caure en mans dels senyors del turisme, que, d’ençà d’aquella època postolímpica, governen la ciutat sense control. La ciutat, el consistori, els partits, es van posar al servei del lobi turístic, que ha constituït, des d’aleshores, el nostre sistema de porteta giratòria. Barcelona ha esdevingut una ciutat abocada a satisfer el turista. I, per si aquest fet no fos prou perillós, ho ha fet malament. Ha caigut en el model “platja, paella, sangria i sol”, com tota la nostra costa. La meva experiència de viatjar i viure a fora m’ha confirmat aquesta idea. Quan un estranger persegueix sol i xaranga pensa en Barcelona, en Catalunya. Però quan busca el glamur, aleshores, senyors meus, visita Itàlia o França. ¿Que és més car? Efectivament. ¿I què? Està disposat a pagar més perquè l’experiència, ho vulguem acceptar o no, és de més categoria. Però és que, a sobre, la pregunta roman: és que la parella de jubilats de Gràcia viu millor ara que el 1987? No ho crec.

Que el senyor Gaspart continuï presidint Turisme de Barcelona des d’abans de les Olimpíades, o que el senyor Bonet (Freixenet) presideixi simultàniament la Fira de Barcelona i la Cambra de Comerç d’Espanya, dona una idea de la temperatura de les nostres ambicions. L’escumós barat de bracet dels hotels-pensió que ja Josep M. de Sagarra es va encarregar de versificar encertadament. Barcelona s’ha erigit en la sublimació de la baixa categoria. Sincerament, la sorpresa actual dels barcelonins recorda la d’aquell insensat que, havent plantat cols, esperava que creixessin mongetes. Els alcaldes que ha tingut Barcelona han estat mediocres. ¿Cal recordar la riota que van provocar els successors socialistes de Maragall? ¿I la inactivitat de l’època Trias, que va portar Ada Colau a l’alcaldia? I no és cert que la senyora Colau sigui pitjor que els precedents. Simplement, no és millor. La grisor governa la ciutat des de fa molts anys i, per tant, la degradació és, i continuarà sent, inexorable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *