Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El dissabte recordarem Gaspar, el llibreter del Guinardó.
El proper dissabte –demà passat, vaja– la bona gent de la Cooperativa Cultural Rocaguinarda estrena la Festa Major del Guinardó amb un homenatge a la llibreria Maga per mitjà d’un acte (vegeu aquí) a les 12 del migdia en el xamfrà del carrer Amèrica (finca número 10) on obria portes aquest històric establiment portat pel Gaspar i la Marina, la seva muller.
NOTA: Algunes de les imatges que il·lustren aquest apunt les he agafat del Bloc “Memòria dels barris” (vegeu-lo aquí)
Gaspar, el llibreter del Guinardó.
(Apunts dels dies 21 i 22 de gener de 2011)
Un cau ple de llibres. Així és com un passavolant descriuria l’espai ocupat per la botiga d’en Gaspar. Però un cau ple de llibres pot ser perfectament una llibreria. Només cal que al capdavant hi hagi un llibreter, no un simple venedor. La llibreria Maga era una cofurna de pocs metres quadrats a la cantonada dels carrers d’Amèrica i del Trobador, sí. Però quanta grandesa, saviesa i generositat va saber irradiar l’amic Gaspar des d’aquelles quatre parets atapeïdes de llibres fins al sostre.
I, deixeu-m’ho dir ara que començo l’apunt, també la Marina, la seva muller. La discreta i imprescindible MA a qui pertany la primera síl·laba del nom de la botiga.
Sóc incapaç de recordar per quines circumstàncies vaig entrar per primera vegada a la llibreria d’en Gaspar. El que sí que tinc clar és la data: finals de 1972 o principis de l’any següent. L’època en la qual l’A. i jo, acabats de casar, vàrem plantar pis al carrer del Telègraf del Guinardó. Just a sota de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat.
Abans he esmentat les parets atapeïdes de llibres de can Maga i, de fet, he comès una inexactitud. Davant de l’entrada, en el punt de màxima visibilitat hi havia un espai lliure i molt especial amb un suro penjat a la paret, unes quantes fotografies clavades amb xinxetes i un rètol que deia “Els escriptors del Guinardó”. És a dir, Joaquim Carbó, Pep Albanell, Estanislau Torres, Anton Carrera, Josep Maria Illa, Antoni Cuadrench… Poc temps després s’hi incorporarien Miquel-Lluís Muntané, Màrius Serra i algun altre lletraferit més que ara no ve a tomb.
Com la majoria de gent de vàlua, en Gaspar era home de feinejar molt i de figurar poc. Amb una excepció: la festa de Sant Jordi. Aquell dia es mudava com si anés al Liceu, treia la botiga al carrer i plantava un penó amb la bandera catalana a la porta de la llibreria.
La nit del 14 de juliol de 1986 un escamot feixista va atemptar amb sengles còctels Molotov contra la llibreria Joan Ballester, del carrer Consell de Cent, i la Maga del Guinardó. En el cas de la primera –un local estret i llarg– els estralls es varen concentrar a l’aparador i a l’entrada, però en el cas de la llibreria d’en Gaspar, petita com un cop de puny, les flames varen trobar les condicions idònies per propagar-se de seguida i devastar el local en pocs minuts.
L’endemà de l’atemptat, de bon matí, recordo la imatge d’una pila de veïns aplegats de manera espontània que ajudaven a buidar el local de les restes cremades. També recordo en Gaspar, blanc i abatut, assegut en una cadira al carrer incapaç d’articular un mot i la Marina al seu costat que, tot i els seus ulls plorosos, intentava inocular una mica d’ànims en el seu home.
Poques hores després, cap al tard d’aquell mateix dia, la situació havia canviat radicalment: la botiga mostrava les quatre parets socarrimades però ja no quedaven runes. Tothom hi va posar el coll: el gremi de llibreters, el d’editors, l’associació de veïns, el consell del districte, la Generalitat… tothom va jugar a favor de la llibreria i la situació es va poder remuntar.
Com no podia ser altrament, els escriptors del Guinardó també varen estar a l’alçada dels esdeveniments i a través de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana varen aconseguir la complicitat de l’editorial Laia per treure al carrer un recull de contes escrits especialment per l’ocasió que es va titular “Crema de Maga”. Joan Brossa, veï també del barri, va fer un poema visual per la contracoberta i el llibre es va publicar uns dies abans de Sant Jordi de 1987. Tots els diners de les vendes es van destinar íntegrament al compte de suport a la reconstrucció de la Maga i val a dir que, a més a més, va tenir força fortuna comercial. I no només al Guinardó.
Per cert, en aquest llibre (una raresa bibliogràfica, pel que em diuen) s’estrenen com a contistes un parell de xicotets: en Màrius Serra i el signant d’aquestes Totxanes. Tant en un cas com en l’altre era la primera vegada que véiem el nostre nom imprés en un llibre. El conte d’en Màrius es deia “Ensurts absurds”, el meu “Crema de Maga”.
Al costat de Brossa i dels dos debutants els escriptors que varen col·laborar en el recull “Crema de Maga” eren Pep Albanell, Joaquim Carbó, Anton Carrera, Antoni Cuadrench, Ignasi Farinyes, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Miquel-Lluïs Muntané, Maria-Antònia Oliver i Estanislau Torres.
Tot plegat va acabar reforçant la figura de la Maga com la llibreria per excel·lència del barri. Un reconeixement que va adquirir format oficial quan l’any 1987 se li va concedir el Premi Horta-Guinardó.
Perquè el mèrit d’en Gaspar era la seva condició d’home culte i de lector intel·ligent. Estava al corrent de totes les novetats i tenia un sisè sentit que li permetia captar els gustos dels seus clients í posar-los en contacte amb els llibres que més els podia interessar. “Què em recomanes, Gaspar?”, era la frase que molta gent pronunciava en entrar en aquell petit cau ple de llibres amb la garantia que la resposta seria encertada al cent per cent.
Les vacances d’estiu la Marina i el Gaspar les passaven al Delta de l’Ebre. Més concretament a La Cava. Allí va ser on el Gaspar va entrar en contacte amb el joc de bitlles tradicionals catalanes (vegeu aquí) i va fundar el Bitlles Club La Cava-Guinardó 87, el primer que es va inscriure a la Federació Catalana de Bitlles i Bowling (vegeu aquí).
A partir d’aleshores l’activitat de llibreter de dilluns fins al dissabte al migdia la completava el diumenge amb el seu activisme pel joc que ell va ajudar a treure de l’oblit. Per acabar de reblar el clau, el 1996 va publicar “Bitlles i bitllots, un joc tradicional a Catalunya” (vegeu aquí), editat per Pagès Editors.
Per aquella mateixa època el cor li va donar un parell d’ensurts i finalment va haver de fer cas als precs de la muller, dels fills i dels amics que no paraven d’aconsellar-li que traspassés la llibreria i comencés a fer vida de jubilat. A la ratlla dels 70 anys –havia nascut el 1928– finalment es va retirar i encara ha pogut viure una dotzena d’anys més.
Va ser un gran home, en Gaspar. Discret, modest, exemplar i incansable. Dels que fan avançar el país des de la seva trinxera.
Una trinxera modesta, sí. Però irreductible.
—————————————————————————————
(Escrit a les 12:30 del migdia del 22 de gener de 2011)
Acabo de veure a l’Avui i a l’d’Ara l’esquela d’en Gaspar. Us la reprodueixo:
Gaspar Aguayo i Serra
21 de juny de 1928 – 6 de gener de 2011
Llibreter
Fundador i president del Bitlles Club La Cava-Guinardó 87
Medalla de la Generalitat Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya.
Amb tota generositat va fer donació del seu cos.
Els seus estimats Marina, Mireia i Jordi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també conservo un bon record del sr. Gaspar. Vaig viure uns anys al Guinardó i sovint hi anava per encarregar-li llibres i també per que me n’aconsellés algun. Allà m’hi vaig trobar al Pep Albanell i al Joaquim Carbó.
Voldria esmentar un fet que mostra el seu tarannà: Un dia hi vaig anar per comprar algun llibre per a regalar-lo. Me’n volia emportar un parell, pensant que un de sol seria poca cosa, i em va venir a dir (no recordo les paraules exactes) que no ho fes, que seria treure-li valor i considerar-lo un producte que es ven a pes. Allò se’m va quedar gravat.
Era un llibreter dels que senten profundament la seva professió. Veies com se li il·luminaven els ulls quan parlava de llibres.