Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de maig de 2018
0 comentaris

Caminar per Barcelona mirant (també) a terra (2).

(La sèrie comença aquí)

Des que era un infant m’he sentit atret pel que podríem denominar “indicis físics del pas del temps”. Recordo, per exemple, com m’agradava fixar-me en les escales de baixada a les estacions del Metro. Els graons eren d’una mena de pedra fosca (amb granets incrustats d’un material brillant que feien un contrast molt curiós) i em cridava l’atenció veure com en la zona més propera a la barana o en els canvis de sentit, allí on la sabata havia de fer el gest de regirar-se, la marca de milers i milers de petjades produïa un desgast perfectament visible que jo interpretava com el símbol del pas de la gent i, conseqüentment, de la deriva del temps.

Un efecte similar es pot veure, per exemple, en el terra de les cabines d’ascensor on, després d’entrar-hi, l’usuari ha de fer habitualment un gir de cent vuitanta gaus sobre ell mateix per encarar la sortida. Un gest que, a força d’anys, acaba deixant una curiosa marca en el centre de la reduïda estança.

Recordo també casos similars en monuments antics com ara la columna central de la porta d’entrada a la catedral de Sant Jaume de Galícia on segons la tradició els pelegrins, fatigats, repenjaven la mà i descansaven uns breus instants abans d’accedir al temple i on es nota perfectament el desgast de segles de posar-hi palmell i dits en el relleu d’aquella columna tan estratègicament situada i que simbolitza, si no em falla la memòria, el bíblic arbre de Jessé.

Per tot plegat el panot (del francès “panneau”), el paviment per excel·lència dels carrers de Barcelona, el veig també en certa manera com un indici del pas del temps a la meva ciutat. Per exemple, en els nombrosos indrets on la coexistència de peces del mateix model, però de fabricació molt separada en el temps, ens parla de la necessitat d’obrir rases a les voreres per reparar instal·lacions o posar-ne de noves. Símbols de creixement, vaja.

L’invent de la rajola de ciment  –i del mosaic hidràulic–  s’origina en la primera meitat del segle XIX arran del descobriment, fet per uns anglesos, del ciment Portland. Un material que té la virtut de ser hidràulic. És a dir, que s’endureix i adquireix tota la resistència fins i tot dintre de l’aigua.

Amb ciment d’aquest tipus es poden fer rajoles emmotllades i premsades gens lliscants i molt resistents al desgast i, si cal, a la intempèrie. I, a més a més, sense haver de passar per cap procés de cocció, cosa que comporta un notable estalvi d’energia.

En el Pla General ideat per Ildefons Cerdà la solució que es contemplava era d’asfaltar-ho tot: calçada i voreres. I pel que fa a la manera de distingir els carrers s’atorgava un número als d’orientació nord-sud i una lletra als transversals. Aquesta situació, però, va durar poc perquè el 1865 Víctor Balaguer –un home amb el qual crec que Barcelona està encara en deute–  va fer  la seva proposta de Nomenclàtor (sobre la qual no m’estendré ara, però que mereix sens dubte un apunt específic) i poc abans ja s’havien començat a fabricar aquí les primeres rajoles de ciment premsat.

En l’Exposició Universal de 1888 un dels productes que la burgesia va acollir amb més entusiasme va ser el mosaic hidràulic gràcies a les múltiples aplicacions decoratives que tenia. Un entusiasme al qual de seguida s’hi varen afegir els arquitectes d’aquell moment i gràcies a això els enrajolats de mosaic dels interiors dels habitatges han passat a la història com una de les joies de la decoració modernista.

I pel que fa al panot l’any 1906 l’Ajuntament de Barcelona va entronitzarel model quadrat de vint per vint centímetres de costat i de quatre centímetres i mig de gruix com a únic sistema per pavimentar les voreres d’aquella ciutat que començava a crèixer de manera que no tardaria a ser imparable.

Uns mesos després el Consistori va concretar el catàleg de models que es permetien. Un catàleg que incialment tenia prop d’una vintena de variants però que de seguida va quedar limitat a quatre o cinc i prou: la flor, la presa de xocolata, els quatre quadrats amb cèrcols (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt), l’ensaïmada (vegeu aquí sota) i pocs més.

(si cliqueu al damunt la imatge creix una mica)

Ara mateix es calcula que a Barcelona hi ha uns quants milers de quilòmetres quadrats de voreres recobertes amb panot, una rajola que es col·loca, a més a més, seguint un procediment bastant antic però que, malgrat la mecanització de molts processos construtius, no ha perdut ni un bri d’eficàcia: a l’estesa.

És a dir, els panots es posen a mà directament damunt d’un llit de morter sec degudament anivellat i preparat que, quan totes les peces són al seu lloc, es rega perquè el morter de base i la part rugosa del panot es soldin. Tot seguit s’hi aboca l’abeurada  –una barreja d’aigua amb ciment Portland que, en llengua estranya, a españa li diuen “lechada” i que en l’argot dels paletes d’aquí és la “borada”, mot que ostenta una categoria similar a la rachola, el plegar o el prestache—  mentre amb una fusta ampla i plana es fan cops damunt la superfície estesa per igualar les petites diferències que amb l’execució manual s’haguessin produït.

Deixo aquí aquest viatge cap als meus records que m’ha sortit de manera gairebé espontània quan m’he posat a escriure i ho faig amb la recança de no haver complert el que deia al final de l’apunt anterior: m’he embrancat amb batalletes sobre el pas del temps i no he parlat encara del llibre de Frederic Perers que ha estat el detonant  –beneït detonant, com hi ha món!–  de totes aquestes reflexions.

Hi haurà, doncs, un tercer apunt de la sèrie i en aquesta ocasió sí que ho prometo de manera ben formal: em centraré en aquest llibre que parla d’una modalitat molt especial  –i molt important des del punt de vista de la història barcelonina–  que és el panot de lletres. El que durant una pila d’anys va servir per indicar als vianants els noms dels carrers de la ciutat.

(Continua  –i acaba–  aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!