Caminar per Barcelona mirant (també) a terra (1).

No recordo com va ser que a partir d’un moment determinat vaig adonar-me que Barcelona, la meva ciutat, era un meravellós museu a l’aire lliure. Només em calia passejar alçant la mirada per adonar-me de la gran quantitat de bellesa que tenim al nostre abast en molts dels edificis que ens envolten: esgrafiats, tribunes, baranes de balcons, portes d’entrada, detalls escultòrics, aplacats ceràmics, vitralls…

Parlo de la part cèntrica de la ciutat, de l’Eixample; però no exclusivament. Altres barris amb edificacions de més cap aquí (o a l’inrevès, més antigues) mereixen també la mirada atenta del passejador.

He començat dient que no recordo en quin moment vaig començar a ser conscient del valor d’aquest patrimoni. El que sí que puc assegurar és que va ser moooolt abans d’aquella exposició de 1990 que es va dir “El Quadrat d’Or” i que, enmig de la tonteria preolímpica que ens va agafar a tots plegats (formava part de la denominada “Olimpíada Cultural”), encara va ser útil perquè va fer conèixer a molta gent el nostre llegat modernista.

Gairebé asseguraria que els inicis del meu interès es remunten a finals dels anys seixanta. Més concretament arran d’una exposició que es va dir “El Modernismo en España” de la qual va ser comissari Joan Ainaud de Lasarte i que es va poder veure al Casón del Buen Retiro (Madrid) entre octubre i desembre de 1969 i al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Aquesta referència del lloc on l’exposició es va fer a Barcelona la poso inspirat per la lògica, però sense estar-ne segur del tot. perquè suposo que la deuria visitar, encara que no en recordo cap detall concret. Mig segle no passa en va…

Si atribueixo a aquesta exposició l’impacte del meu descobriment del Modernisme és perquè vaig comprar el catàleg (encara el conservo, vegeu les fotografies d’aquí sota) i perquè poc després l’A. i jo, festejadors encara (trigaríem tres anys a casar-nos), vàrem dedicar uns quants diumenges a passejar per l’Eixample fotografiant en blanc i negre els edificis més notables i elaborant un fitxer amb aquelles imatges d’aficionat.

Recordo que féiem servir les típiques fitxes ratllades d’oficina i que per cada edifici indicàvem la data de les fotografies i els detalls tècnics: diafragma i velocitat. La majoria de les vegades usava pel·lícula de la marca “Negra” i molt de tant en tant em tirava al carrer i carregava la càmera amb un rodet de Tri-X, que feia un gra molt especial que aleshores ens agradava molt. Després d’uns quants mesos vàrem aplegar una bona pila d’aquestes fitxes que, dissortadament, les considero perdudes perquè a casa no hi són. No sé què donaria per recuperar-les…

(Si cliqueu al damunt, les imatges creixen una mica)

Paral·lelament a aquestes descobertes sobre el territori, complementades pel meu ofici de paleta (vegeu aquest apunt i després aquest, que el continua), vaig descobrir una altra meravella genuïnament barcelonina: els “panots”. És a dir, les rajoles de ciment premsat amb què des de fa més d’un segle estan pavimentades les voreres de la ciutat (en vaig parlar aquí).

Una solució esplèndida per resoldre el problema del terra a les zones pensades perquè els vianants hi transitin i que qualsevol que hagi patit els paviments d’altres ciutats  –penso en Nova York, París o Roma, amb els inefables “sampietrini”—  valorarà en la seva justa mesura.

La presència dels “panots” convida al vianant a baixar la mirada de tant en tant per contemplar les grans esteses d’aquest paviment tan característic de la ciutat, cosa que, al meu parer, amplia encara més el gust de passejar per Barcelona.

Per això vaig tenir una grata soprpresa quan no fa gaire em va arribar notícia d’un llibre editat fa un any i mig per l’Ajuntament de Barcelona que parla precisament de tot això. Es titula “Voreres, la memòria subtil”, l’ha escrit Frederic Perers i es mereix que li dediqui un apunt específic.

Serà el següent.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *