Totxanes, totxos i maons

Segons els professionals del ram, un dels gèneres periodístics més difícils  –o, si més no, un dels més delicats–  és el de les necrològiques. Un gènere que tots els que hem llegit la gran novel·la d’Antonio Tabucchi titulada “Afirma Pereira” tenim molt present perquè un dels personatges principals de la història es guanyava la vida escrivint necrològiques a l’avançada. És a dir, de gent encara en actiu i amb bona salut.

Jo, que no sóc periodista, no tinc res a aportar a aquesta valoració dels professionals. El que puc dir, però, és que la meva  experiència sobre el tema potser no és gaire extensa, però sí que és variada.

De fet, d’aquest assumpte ja en vaig parlar aquí fa uns quants anys. L’escriptor i Premi Nobel de Literatura egipci Naguib Mahfuz es va morir un dia de finals d’agost de 2006 i la meva necrològica va aparèixer puntualment l’endemà mateix com si hagués estat de guàrdia permanent fins a conèixer la notícia del traspàs. La cosa, però, tenia trampa: tres anys i mig abans Mahfuz, de 90 anys, va ser ingressat d’urgència en un hospital del Caire i en pocs minuts la notícia va fer la volta al món. Recordo que jo era a l’FNAC de la plaça de Catalunya quan em va telefonar el redactor de Cultura de torn (era un dissabte a mig matí) del diari Avui per demanar-me que ja que uns mesos abans havia fet la crítica d’un dels seus últims llibres preparés un text necrològic atès que l’avançada edat de l’escriptor feia témer allò que els periodistes españols finolis diuen, en llengua estranya, “un fatal desenlace”.

No entraré en detalls de com m’ho vaig muntar, però el cert és que abans de sopar l’article era ja al diari en espera d’esdeveniments. Tanmateix ja se sap que Mare Natura és molt múrria i segueix els seus capricis sense que nosaltres, pobres humans, no puguem fer gaire cosa més que aguantar-li les rareses amb el màxim d’estoïcisme possible perquè, tot i les negres perspectives, el senyor Mahfuz va resistir-se encara tres anys i escaig a deixar-nos i, en conseqüència, aquella necrològica cuinada a correcuita va quedar arxivada durant una llaaaarga temporada a la carpeta dels articles pendents de publicació.

Això em va donar l’oportunitat de recuperar el text uns dies després  –parlo de gener o febrer de 2003– i escriure’l novament i sense presses. I encara recordo que l’estiu de 2006, abans de marxar de vacances  –unes vacances que preveia complicades, com així va ser, perquè ma mare es va morir el 18 d’agost– vaig fer-li una nova pentinada al redactat final. Per si de cas.

Aquesta va ser una experiència de, diguem-ne, “necrològica d’ofici” de la qual crec que me’n vaig sortir precisament per això, per ofici, tot i que no és la manera que més m’agrada de treballar.

Un tipus de necrològica molt diferent –que definiria com “necrològica d’impuls”, o “de bursada”— és la que et surt de resultes d’una defunció que no esperaves i que, per les raons que siguin, et mouen a engegar l’ordinador i a escriure alguna cosa sense els neguits de l’encàrrec. Ja sigui per al consum propi com per publicar-la en alguna banda.

Si entreu a l’apartat “Dol” (aquí) d’aquest Bloc trobareu tota la meva producció de textos mortuoris des de 2004 fins ara. N’hi ha una bona pila, però ara voldria aturar-me en un parell de casos recents en què vaig enviar el text a la bona gent de Vilaweb i de seguida me’l varen publicar. Em refereixo a la necrològica de Frederic-Pau Verrié, mort ara fa just un any, (vegeu-la aquí i aquí) i a la que vaig escriure a finals de novembre arran de la mort de Patrícia Gabancho (vegeu-la aquí i aquí). Un text, aquest darrer, que vaig escriure a raig en deu minuts sense pensar-m’hi gaire ni retocar res (cosa raríssima en mi).

Curiosament, aquest article que vaig titular “Adéu, tanguista” i en el qual evocava el que va significar la irrupció de la Patrícia en el món literari català de finals dels anys setanta, ha fet un llarg recorregut per les xarxes i és potser un dels més copiats i citats que he escrit mai. Quines coses…

I val a dir que l’efecte encara dura perquè el mes passat la gent del Club de Lectura d’Òmnium Cultural de l’Eixample em va demanar de participar en un col·loqui d’homenatge a l’escriptora en el qual vaig comprovar directament l’impacte que havia tingut en la gent aquella necrològica (vegeu aquí els detalls de l’acte).

Fa anys, i per motius relacionats amb la feina, em va tocar d’escriure uns quants textos de comiat que en la majoria dels casos es van publicar sense signatura o amb la d’una altra persona que no era jo. Són també “necrològiques d’ofici”, tenen el recorregut que en cada cas els correspon i no cal donar-hi més voltes.

Hi ha, però, un altre model que és potser el més delicat i trist de fer: l’article dedicat a una persona que coneixes i valores i que, tot i estar sentenciada, encara no s’ha mort. És sens dubte la variant més dura del gènere i, sortosament, a mi només m’ha afectat en el cas concret d’un escriptor molt conegut (i molt estimat per mi) que detallaré en el següent apunt. El que tancarà aquesta petita sèrie que he volgut dedicar al complicat art d’escriure necrològiques.

(Continua –i s’acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!