Totxanes, totxos i maons

Aquest cap de setmana us he programat un gran videoclip d’una gran cançó. Em refereixo a “Farrera”, el tema que obre el disc “Farrera Can Sons D.O.” que el 2013 va editar Bikimel, una intèrpret summament interessant (el seu nom, per cert, és Vicky de Clascà) de la qual ja he parlat aquí en altres ocasions.

La primera vegada que ho vaig fer va ser aquí , arran del seu primer disc —“Stat Jònic”, de 2010– que acabava de publicar (quan llegiu l’apunt observareu, però, que després de lloar el disc pel seu contingut musical li clavava garrotada al disseny del continent).

Aquell disc de debut va donar pas, tres anys després, al que conté la cançó d’avui. Una cançó que vaig valorar (aquí) com la que m’havia agradat més de les editades en català l’any 2013.  I encara el 2015 vàrem tenir novetat de Bikimel –fins al moment la darrera en forma de disc complet–  amb “Morir d’un llamp”, un títol de fortes reminiscències vinyolianes.

Ara mateix, però, la podeu sentir posant veu a “Al·leluia”, una de les cançons de “Parnàs”, el nou i summament recomanable disc que acaba de publicar Roger Mas.

(si cliqueu al damunt l’imatge creix)

Sobre la gestació del disc “Farrera Can Sons D.O.” llegeixo en el llibre de Jordi Bianciotto (aquest) unes explicacions de l’autora: “Al poble de Farrera, al Pallars Sobirà, se’m va acudir un projecte de cançons amb denominació d’origen a partir de la contemplació, d’escoltar els sons dels ocells i de la natura, i mirant d’agafar l’essència del lloc. Els artistes tendim a parlar molt de nosaltres, i per a mi va ser sa i constructiu fer cançons com aquesta, inspirades en la nostra cultura i que partien de la lletra. El text em va guiar i em va ensenyar a compondre diferent.”

Per la seva banda, Bianciotto descriu els aspectes literaris i musicals de la cançó: “Bikimel va compondre les cançons allà mateix, in situ, i, entre aquestes cançons, destaca ‘Farrera’, on demana poder fondre’s amb el color de les muntanyes i evoca els sentiments més purs barrejant les emocions que li transmet la natura amb records d’infantesa i concloent amb un desig de donar amor. Els prodigis semblen possibles ‘quan es pon el sol a Farrera’, frase que repeteix al final allargassant un estat de plenitud transcendent.

Que la lletra guiï la cançó, com diu Bikimel, no vol dir que la música sigui de caire menor, ja que ens trobem una partitura d’una extrema subtilesa i elegància. Una peça que comença amb veu i guitarra acústica, i que va incorporant colors (percussió, violí) i creixent amb majestuositat, aliada del millor instrument de tot el disc, la veu de Vicky de Clascà.”

Farrera

Jo vull ser del color de les muntanyes
de les muntanyes quan es pon el sol
ocres verds es fonen dintre dels mes ulls
grisos blaus al sortir la nit.

Vull volar com el vent entre els arbres
com quan s’eixampla sota el meu vestit
inventar un món com quant erem petits
camuflar-me en les serres de Farrera
on ningú m’espera…

Ara sóc una roda que s’enfila
de tírvies valls i arriba a Mallolís.
Viatja sol menjant a l’herba un cabirol
careneja en el meu sentit.

I algú avui m’ha dit on,
on s’amaguen els gorgs
camuflats entre els boscos de falgueres
on ningu m’espera…

I algú avui m’ha dit on, on s’amaguen els joncs
rosers clars enmig del riu s’encenen
amb un so fluix
en aquest màgic capvespre,
el blat s’agrupa i m’encresta.
Cavalco un boix entre estrets camins de senglars,
entre maduixeres i falciots passatgers,
que canten amb mi la cançó
del ressò de les muntanyes.

I algú avui m’ha dit on, on planejen els corbs
remunts d’isard tremolen la tartera
entre la broma, m’esperen…

Vull donar-te amor si tu me’n deixes
donar-te amor i si ho sents així
canta un puput abans d’anar dormir
i xiula, xiula, xiula com el més petit,
quan s’eixampla sota el meu vestit.

Quan es pon el sol a Farrera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!