Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de març de 2018
0 comentaris

A propòsit de “Camino Soria” (i 5).

(La sèrie comença aquí)

La primera visita que els quatre de casa vàrem fer a Soria, la Setmana Santa de 1988, ens vàrem allotjar a l’Hotel Alfonso VIII. M’apresso a dir que ens van atendre molt bé, però en les visites posteriors ens vàrem decantar per l’Hostal (ara em sembla que ja és Hotel) Doña Leonor, situat al capdamunt d’un petit turó amb vistes sobre el Duero i la ciutat i que, significativament, es diu El Mirón. També recordo que més cap aquí, quan ja només hi anàvem l’A. i jo, vàrem trobar un hostal-pensió a prop de l’església de San Juan de Rabanera que ho tenia tot: era tranquil, econòmic, confortable i a més a més estava molt ben situat, cosa que en una ciutat de les dimensions de Soria tenia una importància relativa.

Les nostres passejades seguien habitualment la següent ruta: començàvem a la Alameda de Cervantes, un gran parc urbà amb una ermita  —Nuestra Señora de la Soledad—  en un dels costats. A la porta del parc trobàvem El Collado (en parlo a l’anterior apunt), el carrer major de Soria i seguíem el seu traçat de punta a punta fins a la Plaza de los Doce Linajes (ara Plaza Mayor). Perquè us feu una idea de superfície i volum us diré que El Colllado és com el carrer Portaferrissa de Barcelona, que uneix la Rambla amb la Catedral. Potser una mica més ample, però amb edificis nobles i no gaire alts a banda i banda que li donaven una atmosfera i una acústica molt especials.

En la plaça que honorava els Doce Linajes hi havia els dos restaurants en els quals l’A. i jo hem menjat les millors migas pastoriles de la nostra vida. Recordo que almenys un dels dos establiments tenia la carta en diversos idiomes, inclós el català (cosa que m’imagino que ara és impensable), i que una de les primeres vegades vàrem coincidir amb Macià Alavedra que, home de paladar fi, sabia fer els honors adequats a la cuina soriana.

Un altre passeig que féiem a peu, amb la companyia poètica dels “Campos de Castilla” d’Antonio Machado, començava travessant el pont de pedra damunt del Duero. Sense abandonar la vora del riu reculàvem uns metres per anar al claustre i l’església de San Juan de Duero i, tot sortint, directes a San Saturio, passant abans per San Polo. Comptat i debatut una mica més d’un quilòmetre…

L’ermita de San Saturio acull el culte al patró de la ciutat. Com el seu nom indica, té un ermità en nòmina i, a més a més, uns orígens que es barregen amb la llegenda. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’entrada es faci a través d’una cova natural arran de riu damunt de la qual es va erigir l’edifici. San Saturio és, no cal dir-ho, una de les fites inexcusables pels qui volen presumir de conèixer Soria. La lectura machadiana que més escau al camí que ens hi mena és, sens dubte, el poema “A orillas del Duero” (“Mediaba el mes de julio. Era un hermoso día…”) sense oblidar, quaranta versos més enllà d’aquest començament, aquell implacable fragment que diu “Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”, tan real encara, dissortadament.

Pels sorians el nom d’Antonio Machado va indestriablement lligat al de Doña Leonor Izquierdo, la noia amb la que es va casar quan va ser destinat a la ciutat per fer de mestre i que va ser el gran amor de la seva vida. El dia del casament, 30 de juliol de l’any 1909, la núvia tenia quinze anys i el nuvi trenta-quatre. La seva vida en comú, però, va ser molt breu: tres anys fins que Leonor va morir afectada de tuberculosi.

La visita a la seva tomba en el cementiri del Espino és una fita també obligada pel visitant. Una fita que ara sembla que és bastant fàcil d’assolir però que quan l’A. i jo hi anàvem ens obligava a una llarga estona de busca entre les diverses tombes perquè no hi havia cap senyalització. I just a la sortida del cementiri, al costat de l’església de Nuestra Señora del Espino, féiem estació davant del famós “Olmo seco”, protagonista d’un poema desesperat de Machado “Al olmo viejo, hendido por el rayo / y en su mitad podrido,…” que fa un paral·lelisme ben evident entre la seva enamorada malalta i l’arbre abatut  –que, tanmateix, apunta alguna rama tímidament verda–  amb un final que apel·la a l’esperança: “… quiero anotar en mi cartera / la gracia de tu rama verdecida. / Mi corazón espera / también, hacia la luz y hacia la vida, /  otro milagro de la primavera.”

No vull acabar aquesta guia apressada  –i endarrerida més de quinze anys en el temps–  sense dues referències més. La primera és l’església romànica de Santo Domingo, situada molt a prop de  l’institut de batxillerat “Antonio Machado”, al carrer de la Aduana Vieja, i del Palacio del Vizconde de Eza on des de fa molts anys està instal·lada una branca de la família Marichalar emparentada amb els Borbons i, doncs, parasitària per naturalesa.

De l’església de Santo Domingo l’A. i jo difícilment oblidarem la darrera vegada que vàrem visitar el seu interior. Era a última hora de la tarda, estàvem cansats de trescar per la ciutat i vàrem seure en un banc per reposar una estona. No va passar ni mig minut que un grup de monges sorgides d’una porta en el mur de la part de darrere del temple  –un convent annex, m’imagino–  es varen situar al voltant del altar per fer els resos que corresponien a aquella hora… cantant. Un regal inesperat i irrepetible. De somni, gairebé.

L’altra referència és l’esglesia de San Juan de Rabanera  –també molt cèntrica–  i la recordem per un guia molt peculiar que tenia i amb el qual vàrem coincidir un parell de vegades. La primera per pura casualitat, i al següent viatge ja hi vàrem anar expressament per no perdre’ns l’espectacle d’aquell home. En visites posteriors ja no el vàrem tornar a veure. Era molt gran i segurament va ingressar en alguna residència o, senzillament, es va morir.

Semblava que vivia encastat en la penombra del temple i quan veia que entrava algun foraster se li enganxava i li començava a recitar com un autòmat un text que havia memoritzat amb les característiques generals del monument. En acabar preguntava d’on venies i com et deies, mirava de fer un rodolí amb el nom o una burleta amb lloc d’on procedies i de seguida passava a explicar les seves aventures com a pastor de la trashumància de Soria a Extremadura  –cal recordar el lema “Soria pura, cabeza de Extremadura” que segons alguns historiadors, no tots, fa referència precisament a això–  i que representava un viatge amb els ramats de trenta-un dies a la tardor i de vint-i-vuit de retorn a la primavera, quan els dies són més llargs.

Del seu pas pels pobles d’Extremadura li va quedar un munt d’acudits, “dichos” i versos que sortien a raig de la seva boca així que s’embalava. Com aquest que us reprodueixo a continuació, ple de referències als llocs on la comitiva dels pastors s’aturava per passar la nit:

No busques mula en La Zarza
ni en Cabeza el Buey el paño
ni la mujer en Castuera
ni el amigo en Campanario.
La mula te saldrá falsa
el paño será muy malo
la mujer será muy tuna
y el amigo tu contrario.

Val a dir que la il·lustradora Cristina Losantos, una bona amiga de casa, em va regalar aa fa justament divuit anys, el dia que en complia cinquanta, un dibuix a propòsit d’aquests versos. Des d’aleshores el tinc en un lloc preferent de la meva taula de treball. Només em cal alçar els ulls de la pantalla per gaudir de la seva contemplació i evocar aquell inoblidable guia de San Juan de Rabanera que ella i el seu home també varen arribar a conèixer.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

I acabo ja aquesta sèrie d’apunts que ha desencadenat en la meva memòria el record dels trenta anys de la gravació de “Camino Soria” posant, com no podia ser altrament, la cançó que dóna títol i tanca un disc veritablement històric dels Gabinete Caligari.

Només vull afegir que tornarem a Soria quan serem independents. I ho dic plenament convençut que no trigarem gaire, perquè això d’ara no hi ha qui aguanti.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!