A propòsit de “Camino Soria” (3).

(La sèrie comença aquí)

Va ser el gener de 1988 que vaig conèixer l’amic Paco Varas. Jo encara treballava al Departament d’Ensenyament  –vaig passar a Cultura mig any després–  i per raons de feina que ara no vénen al cas em vaig incorporar a un equip de treball per a un projecte concret del qual ell era el responsable.

Pertanyia al Cos d’Inspectors d’EGB transferits de l’Estat uns anys abans quan la Generalitat de Catalunya va assumir les competències en matèria d’ensenyament. Es deia Francisco Varas Arriba (en aquella època als inspectors se’ls anomenava amb els dos cognoms, com els àrbitres de futbol), i a més a més de la seva llarga experiència com a mestre i com a inspector era un gran expert en legislació educativa. Cosa que el feia una persona de gran utilitat per a l’equip de la conselleria que aleshores comandava Joan Guitart.

Era més gran que jo (uns quinze anys, calculo) i desconec si encara és viu, però guardo d’ell un magnífic record. No només com a professional (jo, que venia del ram de la construcció, vaig aprendre un munt de coses en les reunions setmanals d’aquell grup) sinó com a persona.

Un dia, mentre esperàvem que arribés tothom per començar algú va explicar quins plans tenia per a la Setmana Santa i a mi se’m va ocórrer dir que a casa havíem decidit anar (finalment!) a Soria. En aquell moment a l’amic Varas se li van posar uns ulls com plats i va exclamar un “¡Yo soy de allí!” que, barrejat d’orgull i sorpresa perquè algú d’aquí mostrés interés per la seva terra, li va sortir del fons de l’ànima.

I com que aquells dies jo estava molt emmerdat amb guies i mapes de carreteres tot preparant la ruta dels llocs que volíem visitar li vaig demanar que m’ajudés a perfilar els plans per tal d’aprofitar al màxim els sis dies que passaríem per terres sorianes.

No m’estendré més parlant de la meva relació amb Paco Varas: únicament diré que la llista de llocs d’interès que em va sortir era tan llarga i l’experiència va ser tan positiva que aquella Setmana Santa va marcar l’inici d’una sèrie de visites de dos, tres o quatre dies que els de casa  –al principi amb els nois, i més endavant només l’A. i jo–  vàrem anar fent així que se’ns presentava una oportunitat. Crec que no exagero gens si dic que en els catorze anys que separen aquella Setmana Santa de 1988 de la nostra darrera visita l’estiu de 2002 (un dels últims viatges amb els meus pares) vàrem anar-hi una dotzena de vegades com a mínim.

Per la província visitàvem Calatañazor (amb una arquitectura popular molt interessant), el senyorial Burgo de Osma, Ucero, l’impressionant Cañón de Río Lobos i passàvem per San Leonardo de Yagüe (nom que honorava el general falangista Juan Yagüe , fill predilecte de la vila, que, entre altres barrabassades, era el que manava les tropes franquistes que varen entrar per l’avinguda de la Diagonal de Barcelona el 26 de gener de 1939; una denominació que, per cert, avui ENCARA es manté). Després enfilàvem cap a la Laguna Negra i acabàvem retornant a Soria per una carretera que l’amic Varas em recomanava que agafés sense presses per adonar-me de la bellesa del paisatge. “Es una vega hermosísima”, em deia.

Fora d’aquest circuit visitàvem altres indrets com, per exemple, les runes de Numancia (que recordo com una experiència molt decebedora que no vàrem repetir), Gormaz, Berlanga de Duero (amb un impressionant castell que dominava el paisatge), Almazán, Medinaceli i molt especialment una zona bastant inhòspita l’activitat principal de la qual era la cacera. Em refereixo a la comarca de Las Vicarías i a la seva capital Monteagudo de la Vicarías, un nom que em va impressionar molt i que va inspirar una de les llistes de coses estranyes (carn de psiquiatre sens dubte) a les quals sóc tan aficionat: la de les toponímies amb “empaque”.

Val a dir, però, que la majoria de les visites que féiem fora de temporada les centràvem únicament en Soria. Un capital molt petita  –ara en diríem “d’escala humana”—  i amb una gent que, almenys en aquella època, semblava transitar per la vida d’una forma molt tranquil·la i relaxada.

Si fa no fa tan tranquil·la i relaxada com l’aigua del tram del riu Duero que trobareu retratada en la imatge que encapçala l’apunt d’avui entre el claustre de San Juan i l’ermita de San Saturio. Una gent, els sorians, que, això sí, anava a la seva. Tant, que tinc la impressió que tots els elogis que els Gabinete Caligari varen abocar de bona fe a la lletra de “Camino Soria” no els van arribar a impressionar mai.

En el proper apunt faré una guia detallada dels llocs de la ciutat de Soria que l’A. i jo solíem visitar i que esperem tornar a veure molt aviat. Tan bon punt aconseguim la independència i puguem passejar per España com féiem en altres èpoques quan érem joves, feliços i indocumentats.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *