Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de març de 2018
0 comentaris

A propòsit de “Camino Soria” (2).

(La sèrie comença aquí)

Aquells quatre estius seguits  –entre 1986 i 1989–  que vàrem dedicar a Galicia, Asturias i Cantabria el trajecte el féiem en cotxe i començava amb una llarga botifarra d’autopista fins a la sortida que, bastant més amunt de Zaragoza, indicava el camí de Soria.

De seguida agafàvem una “carretera nacional” que passava per Borja (poble que molts anys després es faria famós arran de la “restauració” feta per una veïna d’un “Ecce Homo” pintat a la paret de l’església del poble), continuava per Tarazona, envoltava la mola imponent del Moncayo i passava per Ágreda, un poble que sorprenia per la quantitat de camps on s’assecaven bacallans i altres productes del mar. L’explicació era doble: per una banda, els aires benèfics provinents del Moncayo i, per l’altra, el fet que el poble es trobava exactament a mig cami dels ports del Cantábrico i de la Mediterrània, cosa que el feia interessant per a ambdues flotes.

En aquella època la ruta travessava la ciutat de Soria i el preludi a l’entrada era també doble: primerament, una muntanya que envoltava la carretera (i que després vaig saber que era el famós “Monte de las Ánimas” que va inspirar un tremebund relat de Bécquer) i, tot seguit, el “Puente de Piedra” que travessava el Duero i que era la porta oficial de la ciutat. Més enllà, la silueta molt peculiar d’una muntanya que recordava el casc d’un vaixell cap per avall tancava l’escenografia.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Tot just entrar a la ciutat trobàvem, arran de carretera, la Concatedral de San Pedro i una mica més endavant una joia del romànic castellà: Santo Domingo. Un centenar de metres després, al costat d’un semàfor en el qual inevitablement sempre ens havíem d’aturar, la plaça de toros, a mà dreta, i a l’altre costat un parc que després vàrem saber que es deia Alameda de Cervantes.

Seixanta quilómetres més enllà passàvem per el Burgo de Osma, un altre indret prometedor, abans d’endinsar-nos per terres de Valladolid i León, sens dubte la part més avorrida del llarg trajecte que féiem els de casa amb el nostre Renault 4-L el 1986 i 1987 i després, una mica més còmodes, amb un Opel Kadett que ens va durar una pila d’anys.

Després dels nostres estius a Sanxenxo (1986) i Vegadeo (1987)  –més exactament entre finals de 1987 i principis de 1988–  varen passar unes quantes coses, totes bones, relacionades amb aquella ciutat que, tot i semblar-nos força singular, travessàvem de pressa camí del nord i a la qual, estranyament, encara no ens havíem acabat de decidir a fer-hi una estada:

  • La primera cosa bona va ser la publicació de “Camino Soria”, el gran disc dels Gabinete Caligari,
  • la segona va ser la tirallonga d’elogis que un bon amic de casa va dedicar a unes espectaculars “migas pastoriles” que li havien servit en un cèntric restaurant sorià,
  • la tercera va ser la lectura de la “Guía mágica de España” de Juan G. Atienza (també he tingut una època esotèrica, jo) que recomanava la visita al Cañón de Río Lobos i, molt especialment, a l’ermita de San Bartolomé de Ucero que hi ha dintre del Cañón, la construcció de la qual s’atribueix als Cavallers del Temple,
  • la quarta cosa bona que em va passar aquelles setmanes va ser conèixer una persona molt especial: Paco Varas.

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!