A propòsit de “Camino Soria” (1).

Una nit de la setmana passada, buscant pel dial una freqüència sense tertúlies ni notícies sobre equidistants o els indesitjables del PP, PSOE i Ciudadanos, em vaig aturar en una emissora  –a les fosques no vaig esbrinar quina era, dissortadament–  que emetia un programa dedicat als 30 anys d’un àlbum excepcional que aquests dies escolto molt sovint: “Camino Soria”, dels Gabinete Caligari.

Visitar novament, després de tant de temps, aquelles deu cançons  –trenta-sis minuts de pur plaer–  m’ha portat a evocar l’estreta relació que l’A. i jo vàrem tenir durant molts anys amb aquesta ciutat castellana. Mitja vida gairebé. Fins, és clar, el moment que vàrem decidir que mentre no fossim un país independent no tornaríem a posar els peus a España.

El nostre primer record de Soria té una data molt concreta: desembre de 1972. Acabats de casar, l’A. i jo tornàvem d’un viatge de noces al volant d’una heroica furgoneta Renault 4-F de color blanc que ens havia portat a Almassora, a Vilafamés (feia molt poc que havia obert el Museu d’Art Contemporani), a Cuenca (per veure el Museo de Arte Abstracto de Las Casas Colgadas i seguir la ruta de “Peppermint Frappé”, de Carlos Saura) , a Ávila, a Salamanca, ciutat on estudiava el nostre amic Joaquim (recordo que vàrem arribar el dia que s’hi estrenava “El Padrino”) i fins a La Alberca, com a punt més allunyat del trajecte.

De tornada vàrem fer nit a Soria i l’endemà visitavem el Monasterio de Piedra que va ser l’última fita del viatge abans d’arribar al nostre niuet acabat d’estrenar del carrer del Telègraf, al barri del Guinardó. Recordo que la ciutat soriana, petita i en aparença inhòspita, estava molt nevada cosa que no ens va privar de contemplar, arran de carretera, un claustre descobert que ens va fascinar perquè els arcs que el formaven eren de quatre estils diferents. Era San Juan de Duero.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Per l’A. i per mi, doncs, aquell desembre de 1972 la ciutat de Soria ens va quedar en el record com un lloc que caldria tornar a visitar en unes condicions climatològiques no tan inclements, almenys per a gent com nosaltres que veníem d’arran de mar.

Varen haver de transcórrer, però, catorze anys fins que hi tornéssim. Va ser a primers d’agost de 1986 i, de fet, la vàrem travessar sense aturar-nos-hi camí de Sanxenxo (Pontevedra) on teníem previst passar el nostre primer estiu gallec. En aquella ocasió a casa ja érem quatre i viatjàvem en un Renault 4-L de color groc que encara ens duraria dos estius més.

(Continua aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *